Ahir al vespre la ciutat de Lima, Perú, estava de festa perquè “torna a casa”. Així corejava la multitud quan va veure baixar de l’avió, vestit de blanc, el que havien conegut com a sacerdot i més endavant bisbe Robert Francis Prevost, ara Lleó XIV. Era dimecres, dia laborable al Perú, però això no va impedir que riuades de gent, fins a tres milions de persones, es reunissin per donar-li la benvinguda.
L’entrada al país va ser singular, i s’ha notat que el Papa se sent més còmode que mai. Tan bon punt va baixar de l’avió, a les 17.30 h, dos infants se li van apropar per fer-li un present, i va ser ell mateix qui va fer el gest d’abraçar-los: tenia ganes de ser aquí. Amb el rostre visiblement cansat, ja que aquesta és la tercera i última parada d’un viatge apostòlic que l’ha portat per l’Uruguai, l’Argentina i ara la seva terra adoptiva, el Perú, el Sant Pare va saludar la presidenta del país i es va apropar a les masses, sortint del protocol, per saludar-les. Una particularitat d’aquesta arribada és que el recorregut de l’aeroport al Palau de Govern —on va tenir una primera reunió amb la presidenta del país, Keiko Sofía Fujimori, que va assumir el càrrec del juliol de 2026— el va fer en part en cotxe, però l’últim tram el va fer ja dalt del papamòbil, per poder saludar tots els qui exclamaven “benvingut a casa”, en una massa pràcticament infinita de gent.
Un jove amb “un ampli somriure” i un “caminar pausat”
Entre crits de “el Papa és peruà”, el Pontífex es va dirigir al Gran Teatre Nacional, on va tenir lloc el primer acte públic davant les autoritats, la societat civil i el cos diplomàtic. Va ser Fujimori qui va obrir les intervencions. La presidenta va recordar l’arribada de Lleó al país el 1985, quan hi va venir amb l’únic objectiu de servir, amb un “ampli somriure” i un “caminar pausat”. Ho va fer en un discurs que va emocionar visiblement tant la mandatària com el Successor de Pere.
Fujimori va confessar que aquesta vinguda era un dels moments “més memorables” de la seva vida, i també per a molts peruans, però també va denunciar alguns reptes als quals s’enfronta actualment el país, com la devastació del fenomen del Niño, la “reconciliació nacional”, el dret a l’alimentació dels peruans, l’educació dels infants, entre d’altres. “Aquests són dies de festa”, va concloure la presidenta, i li va expressar l’esperança que la seva vinguda porti “la curació i la reconciliació” al país.
“Torno a la meva pàtria”
Quan Lleó XIV va prendre la paraula, en el seu discurs es va barrejar la nostàlgia del record, tot l’aprenentatge que ha conformat la seva persona al Perú i també les “dificultats” que hi va trobar en el seu camí. El Papa va deixar clar que, per a ell “aquest retorn té un significat molt especial”. Va recordar que la seva història amb el Perú va començar “molt abans que el Senyor” li confiés la diòcesi de Chiclayo, que durant dècades va compartir la vida de la seva gent i que molts li “van obrir les portes de casa i van compartir amb ell la taula, i, per descomptat, algun bon ceviche”, va afegir amb un somriure còmplice.
El 2015 va rebre la nacionalitat peruana, un acte que, segons va dir, només va manifestar un “vincle que amb aquest poble havia anat teixint” en la seva vida “des de molt abans”. Per això va tancar aquest tram amb un: “Torno també a la meva pàtria”, que va anar acompanyat d’un gran aplaudiment.
El Sant Pare, en les seves paraules, es va mostrar coneixedor de la història i les tradicions del país, propi de qui hi ha viscut durant anys, i va aprofitar l’ocasió per fer-ne un elogi, i on va destacar algunes expressions quotidianes de solidaritat que va viure i veure, com “les feines comunals, en què els veïns uneixen esforços per fer una obra que beneficia tothom”; “l’ajuda entre famílies davant les dificultats”; i aquella hospitalitat que, va dir, “tantes vegades he constatat”. Per al Papa, en aquests gestos es descobreix una manera d’estimar la pròpia pàtria que passa, abans de res, per la cura de qui l’habita. I ho va resumir amb una idea que va dirigir a les autoritats: “Estimar un poble és desitjar que tots hi puguin viure dignament”.
Trobar “la pau quotidiana”
En les seves paraules, el Pontífex també va defensar la importància d’escoltar, sobretot en “un país on es parlen tantes llengües”, on cal procurar que “tothom pugui fer-se entendre”. Darrere dels expedients i dels tràmits, va recordar, hi ha “rostres concrets” que esperen respostes de les quals depèn bona part de la seva tranquil·litat. També va reconèixer que el Perú ha passat per “moments difícils que han posat a prova la convivència” i va demanar que el passat es tracti “amb justícia i sensibilitat”, perquè pugui créixer la concòrdia. Va parlar també de la “pau quotidiana de les famílies”: poder sortir a treballar sense por i tornar a casa amb serenitat. I va afirmar que hi ha béns que cap prosperitat econòmica no pot reemplaçar: “La pau de la consciència, la certesa de ser estimat i la llibertat de buscar la veritat i orientar conforme a ella la pròpia vida”.
Els rostres que Lleó XIV porta al cor
A partir d’aquí, el Papa va anar esmentant diferents grups de persones. No va dir noms, però costa no imaginar que, segurament, mentre els anomenava, li venien al cap rostres concrets de tots els anys viscuts en aquestes terres.
Va començar pels nens que “descobreixen el món a través de les preguntes” i va agrair la feina dels mestres de les diferents regions del Perú. Als joves, “especialment als qui busquen la primera feina”, els va dirigir “una paraula d’afecte” i va demanar que puguin posar els seus talents al servei dels altres, “sobretot dels més necessitats”.
També va pensar en els “ancians, en les persones amb discapacitat i en qui pateix soledat o dificultats relacionades amb la salut mental”, i en les famílies que “sostenen aquesta tasca” en silenci, sovint amb “grans sacrificis”. Va animar les autoritats a donar-los suport amb serveis de salut accessibles i més “medicina preventiva”, perquè “qui dedica les seves forces a cuidar els altres necessita també trobar qui el cuidi”.
Finalment, va tenir un record per a les dones peruanes que “han sostingut els menjadors populars”, i per a les que, des de les seves professions i responsabilitats públiques, “contribueixen al bé del país”. Va desitjar que puguin desenvolupar lliurement les seves capacitats i “viure lliures de violència i de qualsevol forma d’explotació”.
També va mencionar la cura del medi ambient, l’ús responsable de les noves tecnologies, la ciència i l’aprofitament de recursos.
“La distància no disminueix necessàriament l’amor a la pàtria; de vegades permet reconèixer amb més claredat tot el que hem rebut d’ella”
“Jo mateix he vist Roma vestir-se de morat!”
El Papa també va tenir un pensament per als peruans que viuen fora del país i que, “mentre construeixen la seva vida en altres terres, conserven l’afecte per les seves famílies i contribueixen a les seves comunitats d’origen”. Va recordar que, “en ciutats molt llunyanes, la imatge del Senyor dels Miracles continua reunint peruans que troben en aquella devoció una manera de conservar els vincles amb la seva terra”, i ho va il·lustrar amb una anècdota personal: “Jo mateix he vist Roma vestir-se de morat!”. Va assegurar que “la distància no disminueix necessàriament l’amor a la pàtria; de vegades permet reconèixer amb més claredat tot el que hem rebut d’ella”. També va demanar acolliment i respecte per als qui arriben al Perú amb les seves històries i esperances, i va remarcar que en aquestes històries es veu que “les relacions entre els països tenen conseqüències molt concretes per a la vida de les famílies”.
A partir d’aquí, va ampliar la mirada a la pau entre les nacions. Va afirmar que “les guerres i tensions que afligeixen tants pobles reclamen una diplomàcia pacient, que mantingui obert el diàleg, respecti el dret internacional i busqui acords que protegeixin la vida i la dignitat de les persones”.
“He rebut molt de vosaltres”
Per acabar, el Papa va agrair a tots els qui serveixen el Perú, “des de les seves institucions” i “amb el treball de cada dia”, contribuint al bé de les seves comunitats. “Jo he rebut molt de vosaltres”, va confessar, i va assegurar que hi ha“rostres, converses i gestos d’afecte que, després de tants anys”, segueixen acompanyant-lo. Des de la Seu de Pere, va dir que desitja correspondre a tant d’afecte “amb la meva oració i la meva proximitat”, i va voler proposar la Doctrina Social de l’Església com una ajuda “per il·luminar i orientar els esforços” de tots els qui treballen pel bé de la nació.
El discurs es va tancar encomanant-se a la Mare de Déu. Al pou de santa Rosa de Lima, on generacions de peruans “han dipositat les seves peticions i esperances”, el Papa va dir que també volia “deixar caure la seva pregària en aquest beneït pou”, en unes paraules finals acompanyades de forts aplaudiments.
Al final de dia, es va dirigir a la Nunciatura per descansar després de la jornada intensa, on va sortir també al balcó per saludar els fidels, donar-los la benedicció apostòlica i repetir que “era a casa”.