Vaig conèixer la Pilar al Consell Pastoral Diocesà, presidit encara pel Dr. Jubany. Jo hi anava en representació de la JOBAC i ella estava a l’equip que tallava el bacallà (ja no en recordo el nom: secretariat?, permanent?). De seguida els que veníem dels moviments obrers (JOC, JOBAC, ACO, GOAC, jesuïtes, capellans obrers i unes quantes religioses) ens vam agrupar i la Pilar era la nostra interlocutora. Va ser un grup en el qual vam treballar i vam riure molt i ens vam fer molt amics.
Al cap d’un parell d’anys, la Pilar em va proposar d’entrar a Càritas, fent d’administrativa, perquè jo encara no havia acabat la carrera. Es tractava de muntar una secretaria tècnica i d’organitzar el departament d’acció social, que en aquells moments creixia tot desenvolupant els nous programes d’infància, de vellesa i contra l’atur.
Època important on Càritas s’havia de reinventar, perquè estaven sorgint tots els serveis socials d’atenció primària. Un moment creatiu com pocs, on calia determinació, molta reflexió i una bona capacitat organitzativa. Va ser un privilegi viure’l al costat de la imparable Pilar, que treballava 48 hores sobre 24, amb el suport de Mn. Joan-Anton Ventosa, que aleshores n’era el director. Un director prou intel·ligent com per entendre que les propostes de la Pilar eren innovadores, rellevants i que, a diferència de tants projectes que no solen anar més enllà del paper, funcionarien a la pràctica, com així va ser.
De la Pilar vaig aprendre algunes coses importants per a mi: que la dimensió assistencial sempre ha d’anar acompanyada de la promoció, de la denúncia i del compromís polític; que són les institucions (i els voluntaris) les que s’han d’adaptar a les necessitats de les persones, i no a l’inrevés; que cada persona ha d’avançar al seu ritme, i no al nostre; que la gent que pateix la pobresa mereix els millors professionals i no les pràctiques dels estudiants; que quan fas un projecte cal vetllar perquè la major part del cost es destini a l’atenció directa dels usuaris; que és important desvetllar la il·lusió i la motivació dels companys perquè quan detecten una necessitat siguin capaços d’imaginar un recurs adequat; que quan fas una avaluació mai no t’has de fer trampa a tu mateix; que cal treballar sense crear dependències de cap mena, i un llarg etcètera; que el llenguatge tècnic s’ha d’utilitzar només quan no hi ha altres maneres d’expressar les coses… Això acompanyat d’una manera de fer senzilla, pencaire (les reunions començaven a les 8 del matí en punt!), sense innecessaris protagonismes. La Pilar mai no ens va demanar que li féssim de claca quan prenia part d’un acte públic (prou feina teníem tots!) i va tenir el valor de dir amb senzillesa allò que havia de dir. Recordo una visita a l’Andorra preconstitucional en què va defensar ardentment els drets civils, sindicals i polítics de les persones immigrades (que a Andorra són majoria): la gent marxava enfadada perquè no sentia dir el que volia sentir…
En aquest context, em continuen semblant exemplars els programes que la Pilar, amb molt bons equips, va desenvolupar. En primer lloc, el programa d’atenció als vells del FAS (que no eren atesos aleshores per les administracions públiques perquè no eren pensionistes de la Seguretat Social, sinó que cobraven una pensió escanyolida del Fons d’Assistència Social). Càritas d’acord amb la Generalitat, els va visitar un per un amb la xarxa de voluntariat, i a partir de les necessitats observades va desenvolupar tot un programa, que anava des de l’organització de la primera atenció a domicili (neteja, atenció personal, menjar…) fins a les vacances d’estiu, passant per centres de dia. Del programa d’atur, sorgit en un moment en què l’atur es va disparar, van sortir cooperatives, formació diversa per trobar feina, recuperació d’oficis (com el de sabater) que no trobaven relleu, o preparació per a d’altres on calia mà d’obra, com el de soldador. Els programes es retroalimentaven: moltes dones buscaven feina, van rebre una sòlida formació com a treballadores familiars, i es van integrar en una cooperativa. I del programa d’infància, en van sorgir les cases d’acollida per a dones amb fills, el suport maternoinfantil per a mares i nadons, centres de dia, reforç escolar i un llarg etcètera. Són projectes que va iniciar Càritas i que després es van estendre a moltes altres institucions.
Treballar a Càritas en aquells moments no era guanyar grans sous, però era garantia d’aprenentatge, de creativitat, d’adquisició d’una excel·lent formació, altament satisfactori tot plegat.
De fet, l’itinerari de la Pilar sempre ha estat creatiu. Filla d’un metge de barri, a la Barceloneta, membre de la JOC (va conèixer Cardijn), va emigrar a París a treballar com a assistent social i a aprendre l’ofici amb els immigrants espanyols. Després, aquí, li va tocar fer de mestra d’un llarg reguitzell d’estudiants de treball social a l’ICESB. I encara, amb el govern Tarradellas va dissenyar l’embrió dels Serveis Socials públics a la Generalitat, amb el Dr. Ramon Espasa fins que va arribar en Jordi Pujol, que va prescindir dels tècnics del govern anterior. La llarga etapa de Càritas va precedir al seu compromís polític (ens consta que en Pasqual Maragall li havia proposat formar part d’unes quantes candidatures) i va ser diputada al Parlament de Catalunya per Ciutadans pel Canvi del 1999 al 2003. Bo i jubilada, va dedicar molts esforços al programa de drogues de Càritas Catalunya (CECAS) i va ser la primera Síndica de Greuges de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre fidel a l’ACO (Acció Catòlica Obrera) i a l’IMS (Institut de Missioneres Seculars) no gastava gaire retòrica cristiana, que solia semblar-li excessiva. No li agradaven els “fervorins”. Es limitava a viure la fe amb coherència.
Quan sigui gran, vull ser com la Pilar. En qualsevol cas, estic segura que ara viu en Déu, plenament!
