Davant del canvi d’època que obre la revolució algorítmica, i per respondre a les nombroses preguntes que ens fem sobre com viure amb responsabilitat l’era de la IA, el papa Lleó XIV evoca en la seva encíclica social, Magnifica humanitas, dues imatges bíbliques: la construcció de la torre de Babel (cf. Gn 11,1-9) i la reconstrucció dels murs de Jerusalem (cf. Ne 2-6). Amb la torre de Babel, els éssers humans volen assegurar-se estabilitat i poder, “perpetuar-se un nom”, tenir una sola llengua, una sola tecnologia, una sola direcció. És una empresa que se sustenta en una uniformitat que elimina la diversitat i que, en lloc de la comunió, tria l’homogeneïtzació, excloent Déu. El Papa destaca la rellevància de Nehemies, tot i ser un llibre amb una presència litúrgica escassa. A la missa només apareix en dues perícopes, en un únic diumenge cada tres anys (III del temps de durant l’any, Cicle C) i amb una lectura ferial aïllada del capítol 2. Al breviari gairebé no hi figura, excepte en sis perícopes del leccionari biennal de Matines, utilitzat en contextos monàstics o de vida litúrgica intensa. Per això, Nehemies representa menys d’un 2% de la presència bíblica anual i rarament és objecte d’homilies, excepte en la celebració centrada en la importància de la Paraula de Déu.
No obstant la poca popularitat d’aquest llibre entre els fidels catòlics, el Papa el rescata i ens el posa a tots com a exemple de com edificar la ciutat on Déu i la humanitat habitin junts. Tot depèn d’allò que escollim: aixecar una nova torre de Babel o triar el “camí de Nehemies, que posa en relleu el valor del treball compartit per fer que la ciutat de Déu sigui un lloc segur per als exiliats que van tornar-hi”.
Qui era Nehemies?
Nehemies, nom que vol dir “el Senyor consola”, era el coper del rei Artaxerxes; la seva funció era tastar el vi, per si estava enverinat: un treball de vida o mort. Gaudia d’una vida luxosa. Però després d’assabentar-se de les condicions que existien a Jerusalem, va renunciar a aquesta vida per tornar a la ciutat dels seus avantpassats per reedificar-ne els murs.
Un home d’oració
La pregària és essencial per a qualsevol obra de Déu, i Nehemies va ser un líder model que iniciava els seus plans només després de consultar Déu. Abans d’actuar, dejuna, resa i intercedeix pel poble; després demana permís al rei per tornar a Jerusalem i, un cop allà, examina en silenci els llocs destruïts. Tres dies després d’arribar a Jerusalem, Nehemies fa una sortida nocturna secreta per avaluar el dany a les muralles de la ciutat i estudiar la possibilitat de reparar-les. Va recórrer el mur amunt i avall, observant les zones que havien estat violades i les torres que havien estat cremades. Tot i que li va resultar dolorós de veure-ho, l’avaluació de l’abast del dany també li va donar espai per a l’esperança.
Resiliència davant l’oposició
Nehemies es va enfrontar amb una gran resistència, la qual va ser vençuda amb ajuda de Déu. Els enemics de Judà van començar a escampar rumors que deien que el poble de Déu s’havia rebel·lat contra Pèrsia. Quan els samaritans, encapçalats per un home anomenat Sanbal·lat, van sentir que els jueus intentaven reconstruir les muralles, es van indignar. Van organitzar una força de combatents per atacar els constructors i impedir que la muralla fos reconstruïda. L’objectiu era intimidar-los perquè aturessin la reconstrucció dels murs. Tot i l’oposició de fora i la terrible corrupció que trencava el cor i la dissensió interna, el poble de Déu va acabar els murs de Jerusalem en tan sols 52 dies, va experimentar avivament després de la lectura de la llei per part d’Esdres (cf. Ne 8,1), i va celebrar la festa dels tabernacles (cf. Ne 8,14).
Però Nehemies no imposa solucions des de dalt. Convoca les famílies, confia a cadascuna un tram de muralla per reconstruir, escolta les pors, coordina els esforços i fa front a les oposicions. Sap que cada reanimació genuïna del poble de Déu comença amb la predicació de la paraula de Déu. Això és seguit per alguna acció per part del poble de Déu. La predicació seguida per l’acció és l’ordre correcte, i són les claus d’un renaixement espiritual (cf. Ne 8,1-18). Segons Ne 7,1-4, la gent mostrava un bon ordre, una bona defensa contra els atacs de l’enemic, i un govern bo. Però encara els faltava alguna cosa. Els murs havien estat reedificats, però Jerusalem no seria una ciutat forta fins que no hagués estat enfortida per la paraula de Déu.
Per això Nehemies ens ensenya a distingir entre l’objectiu i els mitjans que usem per portar-lo a terme. Els murs de Jerusalem eren només un instrument per assolir una finalitat més gran. La fita era l’edificació espiritual del poble. Els murs només proveïen un ambient segur per aconseguir la meta. Ell no va perdre temps a centrar-se en la veritable missió.
Així, Jerusalem reneix gràcies a la responsabilitat compartida de tot el poble, no d’una sola persona. La reconstrucció, centrada en Déu, restableix els vincles i la comunió, harmonitzant-ne les diferències. La història de Nehemies ens recorda el qui, en veure el sofriment d’una ciutat ferida, el transforma en pregària, cerca la direcció de Déu, sol·licita suport, es posa en marxa i coordina esforços per, pas a pas, reconstruir allò que estava en ruïnes. Nehemies encarna la invitació a no quedar-nos com a mers observadors de les fractures socials i culturals, ni com a cronistes de la decadència, sinó a involucrar-nos activament en els espais on es forja la història —des dels centres d’investigació i empreses tecnològiques, fins a escoles, mitjans de comunicació, institucions i comunitats locals— per restaurar allò que s’ha trencat i resguardar allò vulnerable. Tal com ell ho va fer, també nosaltres estem cridats a unir escolta i coratge, pregària i compromís, perquè la vida de la societat es faci més humana i habitable, fins i tot quan les dinàmiques tecnocràtiques i els interessos particulars semblen dominar.
Nehemies i Maria: des de la perspectiva dels humils
Nehemies, el nom del qual significa “el Senyor consola”, es converteix en un signe de l’acció divina que reconstrueix allò que està trencat, tal com ell mateix va guiar la restauració de les muralles de Jerusalem i la renovació del poble en la fidelitat a la Llei. Aquesta missió de restaurar, d’aixecar el que ha caigut i de consolar els afligits, troba un ressò profund en la Verge Maria, la qual no només contempla l’obra invisible de Déu, sinó que també ens ensenya a mirar amb compassió els punts de fractura de la humanitat.
Així com Nehemies va saber llegir el dolor del seu poble i actuar per retornar-li l’esperança, Maria ens convida a mirar el món “des de baix”, des de la perspectiva dels humils, els pobres i els exiliats. Tots dos, cadascun en el seu temps, són instruments del consol diví: Nehemies reconstruint murs i cors, i Maria elevant el seu Magníficat, proclamant la victòria dels petits sobre els poderosos.
D’aquesta manera, unir Nehemies amb la Verge Maria en un mateix horitzó ens permet veure la continuïtat de l’acció de Déu: un Déu que consola, reconstrueix i transforma la història des de la feblesa, fent de l’esperança i la redempció una obra que es gesta en el cor dels humils.
Aportació de Marina Adelaida
Què podem aprendre avui de Nehemies?
Potser nosaltres mateixos no hem de reconstruir muralles de pedra, però sí les “muralles” del nostre temps actual, com la confiança entre les persones, fomentar la unitat familiar, respectar la dignitat humana i augmentar l’esperança enmig d’una societat cada vegada més dividida. Nehemies ens recorda que Déu continua cridant homes i dones disposats a servir els altres amb tota mena de generositat i humilitat, perquè ser humils és un gran do que ens fa grans. Cada gest, per petit que sigui, de responsabilitat, diàleg i amor, contribueix a reconstruir el món que deu somiar per a la humanitat i més encara davant les dificultats. Nehemies ens ensenya a fer camí, un camí molt actual; primer pregar, després discernir i finalment actuar amb coratge i seny. També nosaltres mateixos estem cridats a donar els nostres dons al servei dels altres per fer créixer una societat humana i sobretot més fraterna, perquè tots som germans.
Preguntes per a Fra Bernat:
Fra Bernat, per què creus que nosaltres, els joves, podem trobar en Nehemies un model de compromís i servei?
El papa Lleó XVI ha trobat que la figura de Nehemies era, en efecte, un model molt actual de compromís i servei. Per això, a la seva encíclica Magnifica humanitas, ha rescatat aquest llibre i l’ha proposat com a imatge bíblica de construcció de la identitat actual, per contrarestar la tendència mundial d’erigir una humanitat uniforme. El relat de Nehemies comença en un moment de gran vulnerabilitat en la història de l’antic Israel. Després de l’exili babilònic, una part del poble ha tornat a Jerusalem, però la ciutat continua en ruïnes, les muralles s’han esfondrat i les portes han estat cremades (cf. Ne 1-2).
Nehemies era el coper del rei persa Artaxerxes i ocupava una posició molt elevada a la cort: estava molt a prop del rei i gaudia de la seva confiança. Tot i trobar-se a més de 1.120 km de distància, no es va oblidar de la seva ciutat ni del seu poble, malgrat el luxe i el prestigi del palau.
“La figura de Nehemies era, en efecte, un model molt actual de compromís i servei”
No va dir: “La sort de la ciutat no és culpa meva!” De seguida es va sentir cridat a salvar-la. El primer que va fer (durant quatre mesos) va ser dejunar i pregar. Després va demanar permís al rei per tornar a Jerusalem. Allà no imposa solucions des de dalt, sinó que convoca les famílies, i confia a cadascuna un tram de muralla per reconstruir. La ciutat reneix no gràcies a la iniciativa d’una sola persona, sinó a través de la responsabilitat compartida de tot el poble: camperols, sacerdots, orfebres, perfumistes, governadors, dones i joves. La llista dels constructors de la muralla mostra que els joves participen activament en la reconstrucció de la ciutat i que saben integrar-se meravellosament en l’espai comunitari. Nehemies mateix era jove! Gràcies als joves es trenca la uniformitat i es conrea la comunió. Sense els joves, al projecte de Nehemies li hauria mancat l’entusiasme, la força i la creativitat necessàries perquè l’obra fos allò que havia de ser: una reconstrucció més dels vincles que de les pedres.
La força del projecte naixia precisament de la participació de tots, cadascú segons els seus dons i responsabilitats. No tothom feia el mateix, sinó que tothom assumia una part de l’obra. Alguns tenen capacitat d’organitzar; altres, de treballar amb les mans; altres, de dialogar; altres, de consolar; altres, d’ensenyar o de crear. La comunitat necessita totes aquestes formes de servei. Calia creativitat perquè reconstruir no consisteix només a repetir el que existia abans, sinó a imaginar com pot renéixer una comunitat després d’una experiència de destrucció. Jerusalem tenia les muralles derruïdes, però també tenia els vincles socials i espirituals afeblits. Per això, calia alguna cosa més que pedres: calia esperança, iniciativa, capacitat d’adaptació i una nova manera de treballar junts. La creativitat cristiana no consisteix només a inventar coses originals, sinó a descobrir possibilitats de vida allí on altres només veuen fracàs o ruïna. Els joves poden preguntar:
Com podem fer que ningú no se senti exclòs?
Com podem comunicar millor?
Com podem utilitzar la tecnologia al servei de les persones?
Com podem crear espais de diàleg entre generacions?
Com podem fer que la comunitat sigui més acollidora?
Com podem transformar un problema en una oportunitat de servei?
Aquesta capacitat de preguntar i d’imaginar és una forma concreta de servei; és posar la imaginació al servei del bé comú.
Per això, els joves poden trobar en la figura de Nehemies un model de compromís i servei. Un exemple que no substitueix el de Crist sinó que ens ajuda a entendre i viure millor com el mateix Jesús de Natzaret ens convida a continuar aquella gran obra de construcció social que ens proposa l’evangeli, i que el papa Lleó rellança amb força amb la seva actualització de la Doctrina Social de l’Església.
“Els joves, igual que Nehemies, podem ser constructors de comunió, posant la persona al centre i evitant reduir-la a dades o números”
Els joves també troben en Nehemies un model de líder. El seu lideratge no consisteix a imposar-se des de dalt, sinó a animar el poble des de baix. Nosaltres, els joves, podem trobar en Nehemies un model de compromís i servei perquè ens mostra com afrontar els reptes del nostre temps amb responsabilitat i esperit comunitari. A les nostres vides es presenten dos camins: el de Babel, on la humanitat s’allunya, es deshumanitza i posa els guanys per sobre de les persones, i el de Jerusalem, on es construeix amb Déu al centre, amb diversitat, fraternitat i col·laboració. Nehemies ens inspira a triar aquest segon camí, el de la construcció compartida, que implica diàleg, escolta i inclusió. Al seu lideratge es troben quatre pilars que es proposen per construir en el bé —acceptar els límits, responsabilitat compartida, llenguatge que uneix i relació amb Déu— que ens conviden a actuar amb dignitat i compromís.
Els joves, igual que Nehemies, podem ser constructors de comunió, posant la persona al centre i evitant reduir-la a dades o números, i així respondre als desafiaments de la intel·ligència artificial i les noves tecnologies amb servei i generositat. La Paraula de Déu i la pregària impulsa una obra que no és la de la uniformitat (com la de la torre de Babel), sinó la de la comunió i la integració que es consolida treballant colze a colze. Quan l’acció neix de la força de la Paraula del Senyor es crea l’harmonia i cadascun de nosaltres, joves i no tan joves, assumeix la part que li correspon en el poble. En posar persones de tots els estrats socials, gremis i gèneres a aixecar la mateixa muralla, es trenquen les jerarquies i es crea un sentit de pertinença compartit. El projecte comú transforma un grup heterogeni en un sol cos.
Com podem traduir en el nostre dia a dia la centralitat de la paraula de Déu?
A la tasca de reconstruir les muralles de Jerusalem, Nehemies es va enfrontar a una enorme resistència: rumors d’insurrecció, intimidació externa i una corrupció interna que amenaçava de dividir el poble. Tanmateix, contra tot pronòstic, la muralla es va completar en només 52 dies. Com va ser possible? Gràcies al revifament espiritual que va experimentar el poble en posar la Paraula de Déu al centre. Nehemies sap que cada reanimació genuïna del poble de Déu comença amb la predicació.
En el capítol 8 del llibre de Nehemies es relata com la predicació de la Paraula de Déu pel sacerdot Esdres va inspirar la participació activa en la reconstrucció, mostrant que l’anunci de la Paraula i l’obediència pràctica van de la mà. Aquesta combinació de fe i treball va ser la clau per al ràpid èxit en l’aixecament de les muralles i per a consolidar l’esperit del poble (cf. Ne 8,118).
L’episodi de la lectura del llibre de la Llei davant de tot el poble reunit ens ofereix un model molt concret d’actituds que podem desplegar avui per a integrar la Paraula en la nostra rutina diària. En primer lloc, conrear la constància y reservar un temps sense presses. El text subratlla que Esdres va llegir la Llei “des de l’alba fins al migdia” (Ne 8,3) i que ho va fer “cada dia, des del primer fins a l’últim” (Ne 8,18). En una societat dominada per la pressa i el rellotge, aquesta dedicació ens convida a la perseverança: traduir la centralitat de la Paraula significa trobar i protegir un espai diari de calma, un temps fix reservat exclusivament per a la lectura i la reflexió, sense interrupcions.
En segon lloc, recuperar l’atenció plena, escoltar i llegir la Paraula de Déu sense distraccions. Es recorda que “les oïdes de tot el poble estaven atents al llibre de la Llei” (Ne 8,3). Avui dia, acostumats al consum immediat i a l’estímul constant de les pantalles, ens costa concentrar-nos. Posar la Paraula al centre requereix l’art de saber aturar-nos: aprendre a escoltar de manera conscient, fent un silenci interior que deixi fora les distraccions tecnològiques i les preocupacions quotidianes. Tot això ens portarà a establir un diàleg personal amb el Senyor que transformarà la nostra vida en una oració incessant. La Paraula de Déu no és un text abstracte; és un Déu que ens parla i ens ensenya a parlar amb Ell. Aquest diàleg troba la seva màxima expressió en el Llibre dels Salms. Hi trobem reflectida tota la gamma de l’experiència humana: el goig i el dolor, l’angoixa i l’esperança, el temor i la gratitud. Traduir la Paraula a la vida diària és agafar aquests sentiments viscuts i presentar-los directament a Déu, convertint la nostra pròpia jornada en un moviment continu cap a Ell.
Per als joves, pot resultar inspirador contemplar la interpretació que fa Santa Teresina del Nen Jesús del llibre de Nehemies, reflectida a Història d’una ànima. Santa Teresina: “Recordo haver llegit que els israelites van edificar les muralles de Jerusalem treballant amb una mà i empunyant l’espasa amb l’altra. Això és la figura exacta d’allò que hem de fer nosaltres: treballar amb una sola mà, i amb l’altra defensar l’ànima contra la dissipació que li impedeix unir-se amb Déu.”
Aquesta intuïció de santa Teresina, escrita en un context monàstic, és sorprenentment actual per a la joventut del segle XXI, immersa en una societat accelerada, hiperconnectada i orientada al rendiment. Molts joves pateixen ansietat creient que el seu valor depèn únicament del que fan o produeixen. Cal aprendre a treballar i estudiar de manera conscient, però sense identificar la pròpia identitat ni el valor personal amb els resultats o els fracassos externs. L’equivalent modern de la “dissipació” de la qual parla el text és la fragmentació de l’atenció provocada per les xarxes socials, les notificacions constants i la comparació social. Els joves necessiten desenvolupar “l’espasa” de la disciplina interior: saber posar límits al soroll extern per protegir la seva vida interior, el seu enfocament i els seus valors profunds enmig de tantes distraccions. Amb una mà es construeix el futur (estudis, projectes, feina, relacions) i amb l’altra es conrea la vida espiritual, la reflexió, el silenci i la pregària. Totes dues mans són igual de necessàries per tenir una vida plena i equilibrada.
Com podem descobrir a què ens crida Déu, tal com ho va fer Nehemies?
Descobrir la crida de Déu en la nostra vida no sol ser un fet sobrenatural i extraordinari, sinó un procés d’escolta, sensibilitat i acció. Si observem el camí que va recórrer Nehemies quan va sentir la necessitat de reconstruir les muralles de Jerusalem, podem trobar quatre passos clau per discernir la voluntat de Déu en el nostre dia a dia:
Primer, parar atenció a allò que ens trasbalsa i ens commou: la crida de Nehemies no va començar amb la visió d’una teofanía, sinó amb una notícia que el va colpir profundament: la situació de dolor i desolació del seu poble (Ne 1,34). Déu sovint ens parla a través de les realitats que ens envolten. Quin patiment, quina necessitat o quina injustícia del teu entorn no et deixa indiferent? Allò que et toca el cor i et mou a la compassió sol ser el primer indici d’on Déu vol que actuïs.
Segon, portar la realitat a la pregària abans d’actuar: abans de presentar cap projecte al rei o de prendre cap decisió, Nehemies es va posar de genolls: va pregar, va fer dejuni i va buscar el rostre de Déu (Ne 1,4). No va actuar per un impuls emocional passatger. Per discernir la crida, cal passar la nostra inquietud pel filtre del silenci i la pregària. Preguntar-nos davant el Senyor: “Això ve de tu o del meu propi ego? Com puc servir millor?” La pregària transforma una bona idea humana en una vertadera missió divina.
“Abans de reconstruir ‘muralles’ de pedra… Nehemies va permetre que Déu reconstruís el seu cor i el cor del seu poble amb la força de la seva Paraula”
Tercer, acceptar l’oposició amb resiliència. El camí de la crida està marcat per reptes. Nehemies va trobar crítiques, burles i amenaces, però es va mantenir ferm, pregant i organitzant una resposta conjunta. Mai no va reaccionar amb violència. Nehemies ens convida a desenvolupar una espiritualitat de la perseverança: no rendir-nos davant l’adversitat, sinó veure-la com una oportunitat per créixer en confiança i fortalesa interior. La resistència valenta es nodreix de la certesa que Déu mateix acompanya el nostre pas.
Quart, viure la crida en comunitat. Nehemies no va reconstruir les muralles sol; el poble sencer va participar-hi. La crida personal troba el seu sentit ple en la dimensió comunitària. Això vol dir aprendre a compartir la missió amb altres, a fomentar la col·laboració i la corresponsabilitat. Quan vivim la vocació en comunitat, el fruit no és només l’obra realitzada, sinó també la comunió que es construeix entre germans i germanes en la fe.
En definitiva, aquests quatre passos ens ajuden a reconèixer que la crida de Déu s’escolta amb el cor atent, es confirma en la pregària, es prova en l’adversitat i es realitza en la comunitat. És un camí que transforma tant el nostre interior com el nostre entorn.
Resumidament en una frase, quin diries que és el missatge de Nehemies?
Si hagués de resumir el missatge de Nehemies per als joves en una sola frase, seria aquesta: abans de reconstruir “muralles” de pedra… Nehemies va permetre que Déu reconstruís el seu cor i el cor del seu poble amb la força de la seva Paraula. Per això es pot dir que la veritable obra de Nehemies era reconstruir relacions. Nehemies va posar tot el cor en l’obra que estava fent, de manera que va dir: “Estem fent una gran obra i no podem anar-hi”. La gran obra que hem de fer en la nostra vida ens exigeix protegir la nostra capacitat d’atenció de la infinitat de distraccions que ens cauen per totes bandes. El missatge de Nehemies per al nostre temps ens crida a revifar la responsabilitat compartida i a construir junts una comunitat justa i fraterna; en oposició a la “Síndrome de Babel” —caracteritzada per posar els beneficis per sobre de les persones, l’augment de les desigualtats i la reducció de l’ésser humà a meres dades—, el camí de Nehemies proposa situar al centre la inclusió, l’escolta i el diàleg sincer per restaurar la dignitat humana i la cohesió social.
Les noves generacions poden ajudar la comunitat a trobar llenguatges nous per expressar la fe, maneres noves d’acollir, formes noves de participació i espais on les persones puguin sentir-se escoltades. La creativitat en la construcció pot fer visible que la comunió no és uniformitat: no consisteix en el fet que tothom pensi, actuï o s’expressi de la mateixa manera, sinó que els dons diferents poden contribuir a una mateixa obra.