El papa Lleó XIV va signar la seva primera encíclica, Magnifica humanitas, el 15 de maig, just quan es complia el 135è aniversari de la promulgació de la Rerum novarum de Lleó XIII. Així com la Rerum novarum abordava els desafiaments de la revolució industrial, la Magnifica humanitas se centra en la revolució tecnològica i en la irrupció de la IA. No es tracta de demonitzar la tècnica o la tecnologia, però sí de recordar al món que la dignitat humana és un valor evangèlic i un dret humà inviolable.
A partir de la imatge bíblica de la torre de Babel, on la humanitat viu d’esquenes a Déu i s’hi fa palesa una uniformitat i una deshumanització, el Papa proposa com a alternativa la reconstrucció de Jerusalem. En aquest sentit, Jerusalem és la ciutat que té Déu al centre, on es viu la diversitat com a riquesa i oportunitat, tot plegat en un clima de fraternitat i col·laboració.
La tria és clara: la síndrome de Babel (els guanys per damunt de les persones, la reducció de la persona a dades, la desigualtat i la pèrdua de la dignitat) o el camí de Nehemies, que planteja un construir junts una civilització d’amor a partir del diàleg, l’escolta, la inclusió i la responsabilitat compartida.
El primer viatge apostòlic de Lleó XIV fora d’Itàlia d’ençà de la publicació de l’encíclica va ser precisament el que va fer del 6 al 12 de juny a Madrid, Catalunya i Canàries. Vam ser testimonis de tantes expressions de la magnífica humanitat que Lleó XIV pregona en l’encíclica. Ho hem vist cada vegada que beneïa un nadó o una persona amb discapacitat, en l’abraçada a les internes de Brians 1, en l’escolta atenta de les realitats de pobresa a Sant Agustí, en la mirada a les persones migrants de les Canàries.
El venerable Antoni Gaudí és paradigma de tot això i en el cel de Barcelona s’hi va reflectir aquesta idea: “Primer l’amor, després la tècnica.” O com deia sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis.”