En pocs dies i coincidint amb el Setè Centenari de la fundació del monestir de Pedralbes, han aparegut als mitjans de comunicació dues informacions tendencioses, tergiversades, i que es presten a confusió. La primera a La Vanguardia digital el 28 de maig del 2026 amb el títol: “El Monestir de Pedralbes reescriu la seva història amb la reobertura de la tomba de la reina Elisenda”, i la segona fou l’emissió d’un documental a la cadena municipal Betevé el 30 de maig del 2026, titulada: “Pedralbes: Despertant la reina.”
No podem dubtar que es tracta de titulars cridaners i sensacionalistes, perquè el que cal i s’intenta és vendre idees, associades a determinats reclams, que serveixen a certs interessos econòmics.
Es pot reescriure la història d’Elisenda de Montcada amb la reobertura de la seva tomba? Absolutament no
Intentarem raonar el perquè de cada afirmació que fem. Anem per parts. Primer: es pot reescriure la història d’Elisenda de Montcada amb la reobertura de la seva tomba? Absolutament no. L’arxiu del monestir de Pedralbes s’ha conservat íntegre i coneixem també per altres fonts documentals dades significatives de la seva vida, incloent el seu règim alimentari. Quina importància té per a la història conèixer que quan va traspassar l’any 1364 als 72 anys tenia reuma, artritis o artrosi? Era el més normal en una persona d’aquesta edat en aquella època. Què ens importa tot això, o en què canvia la història de la seva figura, ja sabuda per la documentació existent? En res.
És més que evident que els promotors reals d’aquest projecte ens volen vendre el relat que era essencial reobrir la seva tomba sí o sí, i traginar tots els seus ossos per saber alguns detalls intranscendents. És molt possible que aquesta intervenció es defensi en el nom de la ciència, i sobretot de la història, però ni l’una ni l’altra se sustenten amb arguments prou sòlids. Per què s’ha fet, doncs, aquesta “profanació oficial de bata blanca”? Diguem-ho ben clar, per interessos purament econòmics de determinades institucions públiques i privades que obtindran uns enormes beneficis de moltíssims milers d’euros en analítiques i treballs que s’estan allargant durant diversos anys.
Ens trobem davant d’uns eslògans i d’unes informacions manipulades pels seus promotors, que no ens poden convèncer als qui hem estudiat i investigat durant molts anys la història del monestir del Pedralbes, a més d’haver viscut entre els seus murs.
Hi ha un argument essencial a tenir en compte. La reina Elisenda de Montcada, l’any 1357, uns set abans del seu traspàs, va posar el monestir de Pedralbes que havia fundat sota la protecció de l’Antic Consell de Cent, avui Ajuntament de Barcelona, per tal que fos protegit i defensat en cas de perill, com així ho va ser en alguns moments d’inestabilitat política i social al llarg dels segles. Que ara, l’Ajuntament de Barcelona hagi aprofitat la pràctica extinció de la comunitat de clarisses de Pedralbes per perpetrar aquesta “profanació oficial”, ens sembla una burla sarcàstica a aquell mandat rebut el 1357. És obvi que desenterrar una reina, pel seu alt contingut simbòlic que representa, només ho pot decidir un polític d’alt nivell de l’Ajuntament de Barcelona, que és qui gestiona el Museu-monestir de Pedralbes, sempre amb l’assentiment forçós dels seus subalterns de torn.
Si en diem “profanació” i ho repetim diverses vegades en aquest text ho fem amb ple coneixement de causa i donant a aquest terme el sentit que li dona el Diccionari de la llengua catalana, és a dir: “anul·lar o violar el caràcter sagrat de coses, llocs, persones”, i també: “No tractar una cosa amb la reverència que cal.” Poc es podria imaginar la reina Elisenda més de sis segles enrere que algú obriria la seva tomba i s’emportaria tots els seus ossos i crani. Durant segles obrir les tombes i treure’n els ossos de dins s’ha considerat una “profanació”, i encara avui al nostre ordenament jurídic es considera un fet delictiu greu amb penes de presó. Recordem que, tot i l’obertura simbòlica del seu sarcòfag que es va fer l’any 1931, i que llavors no es va tocar res, era una de les poques tombes intactes que conservàvem de l’Edat Mitjana.
«Que la nostra societat s’hagi laïcitzat no dona dret a tractar segons quines creences i coses de forma potinera«
En relació amb el documental de Betevé: “Pedralbes: Despertant la reina”, el seu mateix títol manifesta una perversió conscient del llenguatge. Hi ha temes amb els quals no es pot fer broma, com passa en aquest reportatge. La nostra societat ha arribat a normalitzar coses que no ho són, i que una televisió pública, pagada amb els nostres impostos, es presti a oferir aquest espectacle macabre i de mal gust com una normalitat, vol dir el tarannà barroer de determinats directius i periodistes sense escrúpols ni ètica, que fan del sensacionalisme barat el seu mitjà informatiu.
També hi ha qüestions d’ordre ètic i religiós que tampoc no s’han tingut en compte. Que la nostra societat s’hagi laïcitzat no dona dret a tractar segons quines creences i coses de forma potinera. I en aquest cas de la tomba d’Elisenda de Montcada s’ha fet sense el mínim respecte per la seva vessant transcendent i la seva fe religiosa. Qui s’atreviria a realitzar un fet semblant en el món musulmà actual? Probablement ningú.
Suposo que els operaris de bata blanca, guants i mascaretes (una autèntica pantomima per donar credibilitat a l’espoli) que obeïen ordres dels seus superiors, no devien tenir ni idea quan obrien la tomba de la reina Elisenda, de l’arcosoli del seu panteó, què tenien al seu davant ni el seu significat. Allà es veuen dos àngels que sostenen un sudari des d’on surt l’ànima de la reina que presenten al seu Creador, Déu. Ella era una persona profundament religiosa i creia en la resurrecció de la carn i la vida futura, com passa en d’altres religions, d’aquí el sentit funerari i artístic del seu enterrament. Remenar tota la seva ossamenta i emportar-se-la fora del seu recinte monàstic representa tot un menyspreu a unes profundes creences religioses cristianes del tot respectables.
¿Per què s’ha pogut permetre aquesta intervenció tan desafortunada? Senzillament, perquè la migradíssima comunitat de clarisses de Pedralbes, tot i transigir en l’obertura de les tombes del monestir, no tenien ni la força moral ni espiritual per oposar-s’hi amb fermesa. Estem convençuts, perquè la coneixíem molt bé, que no s’haurien atrevit ni a proposar-ho a la que va ser abadessa del monestir durant diversos mandats, sor Pierrette Prat i Galindo (1927-2014). A més, les poques clarisses que restaven també van declarar que no volien que les restes d’Elisenda de Montcada sortissin de Pedralbes, i aquesta decisió tampoc no ha estat respectada.
«Ens trobem davant d’un cúmul de despropòsits per part dels que haurien d’haver vetllat pel patrimoni històric»
Per tant, en aquest cas, ens trobem davant d’un cúmul de despropòsits per part dels que haurien d’haver vetllat pel patrimoni històric, artístic i religiós de Pedralbes, que no han mostrat la més mínima sensibilitat. El final del guió d’aquesta truculenta història ja el sabem: la imatge del cap i el rostre de la reina Elisenda obtinguda en 3D a través del seu crani, ens serà presentada a bombo i platerets com un trofeu de l’època digital, i serà difosa a tort i a dret en els diversos mitjans de comunicació. Aquesta atzagaiada servirà per justificar una despesa milionària i que no era necessària. De la resta, no se’n parlarà mai més. Els ossos de la reina Elisenda de Montcada, un cop regirats el temps que calgui, tornaran en una bossa de plàstic al seu sarcòfag profanat d’amagat com si no hagués passat res, i d’on no haurien d’haver-ne sortit mai.
Resumint: Opinem que amb la tomba i el sarcòfag de la reina Elisenda de Montcada s’ha fet una “profanació oficial” en tota regla en nom de la ciència i de la història, sense arguments vàlids que ho justifiquessin, i que els màxims responsables municipals de Barcelona, que són els qui ho van autoritzar i permetre haurien de donar explicacions, i no amagar-se darrere de titulars periodístics sensacionalistes i poc creïbles. Ens mereixem uns governants més íntegres i respectuosos amb la història i les creences de la tradició cristiana.