“L’Estat del benestar com l’hem conegut durant els últims anys està en veritable risc de col·lapse. És el model de societat més justa que ha conegut la humanitat però només té 80 anys, no és més que una gota en l’oceà i no hi ha res que duri per sempre”. Així ha arrencat la seva intervenció Manel del Castillo, fins fa poques setmanes director gerent de l’Hospital Sant Joan de Déu, actual secretari general de SJD Hospitality Europe i president del Comitè d’Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut, un organisme precisament encarregat de renovar el sistema sanitari català.
El director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol, ha introduït la intervenció de Manel del Castillo i l’ha definit com “un líder social amb visió humanista que ha promogut un model social d’èxit”. Ha estat en la 98a edició del dinar-conferència-col·loqui Fòrum Social Pere Tarrés, celebrat aquest dimarts 2 de juny.
El ponent ha començat apuntant al context geopolític i la creixent inversió armamentística dels estats europeus com un dels motius principals que pot fer trontollar el sistema sanitari: “L’Estat del benestar s’ha aconseguit perquè hem tingut 80 anys de pau i no hem gastat diners en construir i reconstruir, però això ja està canviant: Alemanya, per exemple, ja ha començat a retallar el sistema sanitari per destinar més diners a la defensa.”
“L’Estat del benestar s’ha aconseguit perquè hem tingut 80 anys de pau i no hem gastat diners en construir i reconstruir, però això ja està canviant”
Segons ha continuat Del Castillo, l’actual sistema no està funcionant de forma adequada: “La gent comença a veure que els serveis públics s’estan deteriorant i la gent està perdent la confiança: es perd la sostenibilitat social.”
Però el principal argument que, segons ha detallat, augura una desfeta del sistema és un altre: “Estem perdent el propòsit! Hem perdut de vista que estem aquí per ajudar els ciutadans, per prestar-los un servei. El sistema està atrapat en la norma, en el procediment i en la burocràcia. És formalistan.” Tal com ha resumit: “Som l’orquestra del Titanic: seguim tocant el violí mentre tot es va deteriorant al nostre voltant, i quan ens n’adonem l’Estat del benestar haurà perdut tot el suport social que tenia i ja no podrem fer res.”
”Seguim tocant el violí mentre tot es va deteriorant al nostre voltant, i quan ens n’adonem l’Estat del benestar haurà perdut tot el suport social que tenia i ja no hi podrem fer res”
Però encara som a temps d’invertir aquesta situació i per això, per a Del Castillo, cal fer reformes “radicals” que actualitzin i millorin el model actual: “La millor defensa del sistema és fer que funcioni.” Com? Primerament, adaptant els serveis a un canvi demogràfic que ha transformat de manera profunda les nostres societats. L’augment de l’esperança de vida ha portat a societats més envellides, però no necessàriament més sanes: el 25% de la població té més de 65 anys, i tot i que l’esperança de vida és de 85 anys, l’esperança de vida amb salut és només de 63 anys, dues dècades inferior, segons les dades que ha donat.
El grup de treball que ell presideix ha avaluat desenes de sistemes sanitaris de tot Europa per concloure que bona part dels diagnòstics que s’estan fent sobre el sistema actual no són certs: ni falten recursos (des de la pandèmia s’ha augmentat d’un 50% el pressupost), ni manquen professionals (en els recents anys s’han contractat 25.000 metges) ni el sistema s’està privatitzant: “El que atorga la qualitat de públic és qui planifica el servei, no qui el proveeix.” Per contra, el que falta segons el punt de vista de Del Castillo és organització: “Tenim un sistema molt burocràtic, quan la norma hauria de ser un accident, estem aquí per tenir cura dels ciutadans. Hem de sortir del model d’administració pública i passar a un model de gestió pública”, ha conclòs.
“Tenim un sistema molt burocràtic, quan la norma hauria de ser un accident, som aquí per tenir cura dels ciutadans. Hem de sortir del model d’administració pública i passar a un model de gestió pública”
Aquesta proposta que ha definit com un “canvi disruptiu” suposa fer canvis organitzatius, fer créixer l’autonomia dels professionals i orientar els programes sanitaris a resultats, i s’aterra en el concepte que donava títol a la ponència: la integració social i sanitària. És a dir, davant d’un sistema com l’actual, molt fragmentat, cal crear programes que coordinin els serveis socials i sanitaris, l’atenció primària i els hospitals grans i petits. També establir equips integrats formats per professionals de diferents disciplines (metges, infermeres, terapeutes ocupacionals o, per exemple, treballadors socials) que puguin tenir una visió més transversal i oferir una atenció més global a les persones.