Qui està al cas de l’actualitat sap que es parla molt d’una tendència que va prenent relleu social, especialment entre els joves, que consisteix en la descoberta de la fe cristiana, cosa que es tradueix en nombroses adhesions al catolicisme a través del baptisme i d’una vida marcada per l’evangeli.
En efecte, darrerament és habitual que, quan arriba la celebració de la Pasqua, ens sorprenguin les notícies sobre el nombre de nous batejats a països molt refractaris al fet religiós. Quina és la causa d’aquest fenomen i quina relació pot tenir amb la litúrgia?
Ja fa anys que un estudi va posar de manifest que a França, a l’origen de la majoria de conversions a la fe catòlica hi havia l’experiència reeixida d’una celebració litúrgica. Es tractava d’una litúrgia on s’assistia de forma ocasional: unes exèquies, un matrimoni, un baptisme… Aquest fet va quedar gràficament plasmat en la pel·lícula de la directora i guionista Cheyenne Carron, titulada L’apôtre (2014), de la qual hi ha una versió en castellà: El apóstol.
També ara a l’arrel de no poques conversions hi trobem el fet litúrgic. I no solament en el marc del tradicionalisme, sinó en qualsevol espai catòlic on la celebració litúrgica tingui qualitat espiritual, i una estètica cuidada vagi de la mà d’una presentació fidel de la veritat amb una certa elevació intel·lectual.
Hom parla d’unes generacions de joves que malgrat el seu consum de plaer, de bellesa i de luxe, sofreixen un buit de sentit existencial que els porta fins a Déu. És possible, per bé que aquest fenomen no és pas nou. Huysmans, Baudelaire, Barbey d’Aurevilly, Kierkegaard, són alguns exemples d’estetes que descobriren que només adreçar l’esguard a Déu pot omplir el desig del cor humà.
Una ombra, però, plana sobre totes aquestes experiències joves hodiernes: la recerca en la fe d’emocions fortes. Sobre això s’ha manifestat encertadament fa poques setmanes la Conferència Episcopal Espanyola amb el document Cor ad cor loquitur.
El gran músic hongarès András Schiff parla als seus alumnes amb termes ben clars: “Prou d’encantaments de serpents! El sentiment és emoció, part intrínseca del que som; el sentimentalisme és art fals, mal gust”, i per discernir la diferència cal una educació seriosa. És precisament el que ofereix la sagrada litúrgia segons la celebració fidel de l’Església. Ella, en el seu classicisme ens ensenya que, si volem crear quelcom original i nou (la pròpia vida cristiana), ens cal assimilar el que és clàssic.
Els joves que avui s’acosten a l’Església cerquen precisament això.