Sviatoslav Shevchuk (Stryi, Ucraïna, 1970), primat de l’Església grecocatòlica ucraïnesa i arquebisbe major de Kíiv-Halyć, està recorrent Espanya per visitar les comunitats ucraïneses i dir una paraula de veritat i justícia en relació amb la guerra que s’està lliurant al seu país. De fet, ha escrit el llibre Crónica de una guerra sacrílega, que també presentarà. Diumenge passat va estar a Guissona i té visites previstes a la Seu d’Urgell, Andorra, Montserrat, Barcelona, Saragossa i Madrid. A Madrid hi haurà una peregrinació de les comunitats grecocatòliques ucraïneses a la catedral de l’Almudena diumenge que ve i també presidirà, del 22 al 29 de maig, la celebració del sínode permanent de l’episcopat grecocatòlic ucraïnès.
Rep amb afabilitat al nostre setmanari a l’exterior de la sagristia de la Sagrada Família, l’acompanyen i protegeixen el seu secretari i diversos col·laboradors. És un objectiu per a l’exèrcit rus. “Soc viu gràcies a l’Esperit Sant”, confessa. Shevchuk va passar per Buenos Aires com a estudiant i, més endavant, amb 38 anys va ser ordenat bisbe pel papa Benet XVI i destinat a l’Eparquia de Santa Maria del Patrocini, en el barri porteny de Vélez Sarsfield. Durant els seus dos anys a Buenos Aires va establir vincle amb Bergoglio, llavors arquebisbe de la ciutat, d’aquí ve el seu castellà amb accent porteny.
Apunta algunes dades per comprendre “la realitat d’una guerra típicament colonial a l’Europa del tercer mil·lenni”, que ja va començar el 2014 amb l’annexió de Crimea i l’ocupació del Donbàs. “Abans d’aquesta situació, Ucraïna tenia 36 milions d’habitants. Després de l’ocupació d’aquesta part d’Ucraïna, equivalent al 12% del territori, molta gent va haver de fugir. A partir la invasió de tropes russes a gran escala que va començar el 24 de febrer del 2022, deu milions de persones van perdre la seva llar, estan desplaçats, l’equivalent a un país sencer: sis milions van sortir majoritàriament cap a les nacions europees, d’aquests, dos milions van tornar. Avui dia, a Europa hi ha quatre milions de refugiats per causa d’aquesta guerra. A Espanya, hi ha mig milió d’ucraïnesos. Alguns van venir abans de la caiguda de la Unió Soviètica i ja són ciutadans espanyols, però amb la guerra, Espanya va acceptar 250.000 refugiats. Gràcies a Déu que vam saber integrar aquestes persones desplaçades al nostre país. Actualment, a Ucraïna hi ha sis milions de desplaçats interns”, relata.
Quina és la realitat i l’estat anímic dels ucraïnesos després de quatre anys de guerra?
Vivim una tragèdia de guerra, una guerra moderna, sofisticada, en la qual la mateixa paraula guerra canvia de sentit. Sovint, quan escoltem aquesta paraula, pensem en les imatges de la Segona Guerra Mundial o en els jocs animats d’ordinador. Però avui, la guerra és la guerra de la intel·ligència artificial, dels drons, de la tecnologia, d’un gran sofriment de la població civil. La línia de l’enfrontament està congelada, hi ha una kill zone on ningú no pot entrar-hi ni sortir-ne. L’exèrcit rus és més nombrós, però no pot avançar a causa d’aquesta mena de defensa. Quotidianament els russos estan bombardejant la població civil i la capital d’Ucraïna és la més colpejada. Visc sota els bombardejos cada dia. És una situació molt dolorosa que s’està agreujant, com més es parla de la pau a nivell internacional, pitjor estem. L’agència de les Nacions Unides que està monitorant la situació humanitària en el context dels conflictes armats informa que els últims vuit mesos han estat els pitjors de tota la guerra.
“Els últims vuit mesos han estat els pitjors de tota la guerra”
Quin paper juga l’Església en aquest context?
Com a Església donem menjar als vius i hem de sepultar els morts, quotidianament. Però hem guanyat una batalla molt important, la humanitària, perquè ningú a Ucraïna no ha mort pel fred o per la fam. La solidaritat internacional, com Càritas, ens va ajudar a cobrir aquestes necessitats. Sense oblidar que, segons dades de Nacions Unides, cinc milions de persones viuen en emergència alimentària perquè moltes vegades és molt difícil l’accés al menjar per a la gent que viu en aquestes zones més colpejades i moltes d’altres per la gran pobresa de persones que no tenen accés als mitjans per a la supervivència.
“Vivim un període de gran conversió a Ucraïna, les nostres esglésies estan plenes de gent, busquen la força de la Paraula de Déu”
També vull testimoniar que vivim un període de gran conversió a Ucraïna, les nostres esglésies estan plenes de gent, busquen la força de la Paraula de Déu. Tots estem traumatitzats i ens preguntem pel sentit del viure quotidià: per què em passa això? Quin sentit té el meu dolor? Com ser cristians en el context de guerra? Vèncer l’odi, per no fer-se semblants a l’enemic que ens està deshumanitzant i que ens està matant cada dia, és un gran desafiament espiritual. A les nostres esglésies la gent està realment trobant l’esperança, la nostra experiència serà coneguda en la història com la resistència ucraïnesa. Malgrat els atacs contra la població civil i les infraestructures durant l’hivern que tenien com a objectiu desanimar la gent i que abandonés la seva terra, l’efecte és el contrari. En aquestes cases congelades de fred la gent s’ajuntava al pati i cantava, compartia el te calent, els nens cantaven i dansaven.
“Hem guanyat la batalla humanitària: ningú a Ucraïna ha mort pel fred o per la fam”
El 15 de maig de l’any passat i el 12 de febrer d’aquest any es va entrevistar en audiència privada amb el papa Lleó i també ho havia fet amb el seu predecessor, el papa Francesc. Com treballa la diplomàcia vaticana en aquest conflicte?
En aquests anys de la guerra m’he convertit al diàleg, perquè és sempre una alternativa a l’enfrontament. Però és important que sigui un diàleg, no un monòleg dels poderosos d’aquest món. Perquè entre Ucraïna i Rússia no hi ha diàleg, Rússia no ens considera un interlocutor, parla de nosaltres sense la nostra presència. Per això la missió diplomàtica de la Santa Seu és molt vital, un bàlsam per a nosaltres, perquè parla en el nostre nom. És la veu d’una nació que està condemnada a la mort. La nostra gent dia i nit resa per la pau. Però la pau té diferents sentits, com la guerra: al cementiri hi ha una pau, però és la dels morts; o la pau de l’agressor que diu voler pacificar un territori, quan en realitat vol eliminar un tipus de resistència o de població que viu allí. Però per a l’Església, per al papa Lleó, la pau significa la plenitud de la vida, Shalom. Acabat de ser escollit, el papa Lleó va sortir al balcó de la basílica de Sant Pere i va dir: “Pau a tots.” Són les paraules de Jesús ressuscitat, que per primera vegada es va aparèixer als seus deixebles espantats. Aquesta és la pau que invoquem cada dia.
En les dues trobades que vaig tenir amb el Sant Pare, puc dir que és un home de pau, no sols parla de la pau, la porta en la seva pròpia persona. Està transmetent aquesta pau que ell va definir com “desarmada i desarmadora”. És una pau que implica respecte, dignitat, justícia i veritat. Ho hem vist tant en el papa Francesc, com en el papa Lleó en els últims enfrontaments diplomàtics: no tenen por en la presència dels poderosos d’aquest món, defensen el dret internacional, condemnen aquells que pensen que es poden redimensionar els límits dels països sobirans. És un pastor de la pau justa que ens fa tanta falta avui.
“Lleó XIV és un pastor de la pau justa que ens fa tanta falta avui”
Ha convidat Lleó XIV a venir a Ucraïna?
És clar, tant nosaltres com els grecs catòlics, com l’Església llatina que és present com una petita minoria a Ucraïna i també el president d’Ucraïna que s’ha trobat diverses vegades amb el Sant Pare.
Se senten desatesos pel món?
Avui dia la guerra a Ucraïna no és una novetat, ja no hi ha notícies, però la guerra continua matant. La guerra contra Ucraïna va començar molt abans de la invasió militar. Com deia el papa Francesc, una gran guerra comença sempre amb una gran mentida. I les notícies que es donen pateixen una forta manipulació. A Rússia li diuen “operació psicològica informativa”, perquè la informació es fa servir com una arma per destruir la psicologia d’una persona, la voluntat de prendre les decisions, la voluntat de viure. Així, moltes vegades l’opinió pública està desorientada. Per això la nostra Església des del principi es va trobar en la primera trinxera de la guerra informativa, perquè com a cristians tenim la missió de transmetre la veritat, encara que sigui incòmoda per a alguns. Hem de ser veu d’aquella gent a la qual se’ls pren la veu en aquesta situació tan dramàtica.
“La guerra a Ucraïna no és una novetat, ja no hi ha notícies, però la guerra continua matant”
En un context de guerra, quin testimoniatge han de donar els cristians? Com sostreure’s a la lògica “viciosa i maligna”, en les seves paraules, de la guerra?
Els potents d’aquest món pensen que amb la guerra poden obtenir la pau o poden pacificar l’enemic, que és un perill per a ells. En realitat, la guerra és com un dimoni, el qui la fa sortir pensa que la manejarà o la dominarà, però s’apodera d’ell. A més, la guerra té la seva pròpia lògica. Ja vam veure que aquells països que van començar les guerres mundials del segle XX les van perdre. Com no caure en aquest parany? No cal acceptar la lògica de la guerra. Fer servir la violència per fer valer els propis arguments és la metodologia dels més porucs i la gent sense coratge. Cal resistir l’instint d’agredir a l’inici. Després és molt important no caure en el domini de l’odi, perquè la guerra fa sortir enfora els dimonis dels cors humans. Per exemple, avui a Ucraïna hem de lluitar contra l’odi que molta gent porta dins el cor. L’odi cap a l’enemic es converteix en un odi cap al teu germà i després et destrueix a tu mateix.
“Vèncer l’odi és un gran desafiament espiritual”
Però l’espiritualitat cristiana té un secret. Com convertir la ira en virtut? Sant Tomàs d’Aquino diu que amb la raó il·luminada de la fe, i amb la voluntat, aquest instint de la ira es pot convertir en fortalesa. Necessitem fortalesa i virtut per vèncer al dimoni de la guerra i els cristians tenim aquest poder. Primer per aquesta via ascètica que ens ensenya la nostra espiritualitat. Però també per la gràcia de l’Esperit Sant que t’ajuda a distingir entre el bé i el mal.
“Necessitem fortalesa i virtut per vèncer el dimoni de la guerra i els cristians tenim aquest poder”
En el seu cas com ho porta a la pràctica?
L’amor i la caritat fan guarir l’herència de la guerra. Li poso un exemple: vaig trobar a la cripta de la nostra catedral durant un fort bombardeig una jove que s’hi havia refugiat. Més endavant, vaig veure aquesta noia compromesa com a voluntària en la nostra Càritas ajudant a donar menjar a les persones que han perdut la casa. Em vaig acostar i li vaig preguntar: per què ho fas? Ella em va dir: “Aquesta por que vam viure junts a la cripta, si no hagués fet res m’hauria tornat boja, però quan estic ajudant els altres, primer m’ajudo a mi mateixa.” Aquesta caritat, des del punt de vista psicològic, fa sortir aquesta energia de la por i canalitzar-la en la direcció positiva, justa. Però des del punt de vista cristià, l’amor cap al proïsme que es veu elevat o transformat per la gràcia de l’Esperit Sant, es fa un bàlsam, una medicina. Tots estem traumatitzats, jo el primer. Però aquest trauma moltes vegades m’empeny a una sobreactivitat després de cada bombardeig. Els meus col·laboradors pateixen per això, però m’adono que hem de fer el bé amb el nostre activisme.
“L’amor i la caritat fan guarir l’herència de la guerra”
Quan arribi la pau, com imagina l’endemà? Com recosir les ferides?
Li revelaré la meva oració de la pau que vaig fer aquí a la basílica de la Sagrada Família: que existeixin les condicions, no sols socials, polítiques, internacionals, sinó de vida, perquè les famílies joves a Ucraïna tinguin el coratge de donar a llum nous nens. Això és una veritable pau. És clar que amb un acord signat per les parts començarà una nova etapa de la nostra història, però nosaltres hem de construir la pau, crear l’espai per a la vida, sobretot la naixent, la vida sana i protegida dels més vulnerables.
“La veritable pau serà que existeixin les condicions de vida perquè les famílies joves a Ucraïna tinguin el coratge de donar a la llum a nous nens”
Però no serà fàcil perquè la guerra és sempre una injustícia. El pes de la guerra ha caigut a l’esquena de la gent de manera desigual: alguns van sofrir l’ocupació i després van ser alliberats, alguns viuen a la zona de l’enfrontament i dels bombardejos, altres viuen en una zona d’Ucraïna occidental més tranquil·la, uns altres estan refugiats fora d’Ucraïna. Quan tots estiguin junts a Ucraïna es preguntaran: on vas ser?, què vas fer? Quin va ser el teu compromís per la victòria ucraïnesa? Probablement hi haurà eleccions i els polítics sempre estan instrumentalitzant els dolors i els temors de la gent, això empitjora la situació. La gent espera que l’Església sigui la mare amant i acollidora de tots, que construirà l’espai vital per a compartir els dolors, les idees i, sobretot, per guarir les ferides. Tots s’adonen que l’Església és una estructura crítica de la supervivència del nostre poble, no sols perquè assegura el teixit social estable, sinó perquè ofereix els valors cristians que poden orientar sobre com construir les relacions humanes.
“La gent espera que l’Església construirà l’espai vital per compartir els dolors, les idees i, sobretot, per guarir les ferides”
Quina és la realitat de la comunitat grecocatòlica ucraïnesa a Espanya?
En primer lloc, els ucraïnesos estan molt agraïts a la gent senzilla i tan bona de tot arreu d’Espanya per l’hospitalitat. Realment se senten molt ben acollits i protegits amb molt de respecte pel dolor que porten al seu cor. En segon lloc, unes paraules d’agraïment a l’Església catòlica a Espanya, perquè som els catòlics del ritu bizantí, del ritu oriental. Ajudem a redescobrir als catòlics espanyols que l’Església catòlica és molt més gran que l’Església llatina, l’Església catòlica és la comunió, la unitat en la diversitat. A l’Església catòlica hi ha vint-i-una Esglésies orientals cadascuna amb la seva pròpia tradició. Som realment catòlics, encara que moltes vegades alguns tenen dubtes. Hem sofert per ser fidels al successor de Pere. Per exemple, en tot el temps del comunisme a la Unió Soviètica vam ser perseguits per ser fidels a la comunió amb el Sant Pare. Ser catòlics en la comunió amb el Successor de Pere és part de la nostra identitat. I, en tercer lloc, aquesta gent necessita mantenir les relacions amb la seva Església mare. Per això la nostra visita la reben com una cosa vital. Estan ben integrats, parlen català, espanyol, però no poden perdre la pròpia identitat. La nostra idea del servei pastoral a la nostra gent en diversos països del món és integració sí, assimilació no. Tenen molt a compartir amb els catòlics espanyols: la seva espiritualitat, la seva fe, la seva esperança, la seva caritat. La nostra tradició cristiana oriental pot ajudar els catòlics llatins a valorar la pròpia fe en el context de la secularització massiva.
“A l’Església catòlica hi ha vint-i-una esglésies orientals cadascuna amb la seva pròpia tradició. Ser catòlics en la comunió amb el Successor de Pere és part de la nostra identitat”
