Fa poc menys de dos mesos vaig rebre el sagrament del Baptisme. Una emoció i sentiment profund habitaven dins meu, tal com ho vaig explicar en el primer escrit que vaig fer. Però és clar, vulguis o no, arriba el moment que a tots ens fa por per primera vegada: haver de passar, per primer cop, pel confessionari. Tinc vint-i-quatre anys, i no és una qüestió d’immaduresa; era vergonya de no saber enfrontar-me bé a la situació. Els joves d’avui dia no estem gaire acostumats a declarar les nostres pífies i sobretot flaqueses tan folgadament.
Com que diverses persones del meu entorn d’amistats ho tenien més per la mà que jo, com és lògic, els vaig comentar com em sentia. Però, sorprenentment, els consells van ser unànimes “Marina, però per què vols confessar-te amb aquest sacerdot, ves aquí o allà que no et coneixen, no tindràs vergonya i no se n’assabentarà, serà un pim-pam”.
En aquell moment encara em vaig atabalar més. És clar, no entenia per què no em deien: “Clar que sí, ves a ell, hi tens confiança, qui millor que ell per guiar-te, estigues tranquil·la, tots hi hem anat per primer cop i no sabíem com fer-ho”.
Malgrat els nervis que vaig acabant generant, el meu instint, que poques vegades, per no dir mai, falla, em va fer decidir no fer-los cas. Vaig anar directa al sacerdot que em coneix, el que sap les meves flaqueses, les meves dificultats i dubtes i pors; i ho sap perquè jo hi tinc dipositada la confiança d’explicar-li les coses. Llavors, això va ser el que em va fer dir “No faig cas als meus amics”.
Tot i això, estava molt nerviosa. Tremolava i em costava arrencar, però així que vaig començar a buidar la motxilla, vaig veure que el meu instint tenia raó i que els meus amics estaven ben equivocats, em va anar superbé. En sortir amb tanta pau i tranquil·litat, els vaig dir que estaven ben equivocats, que tot havia sortit rodó.
Des d’aquell dia, i com ja em pensava, ho tinc claríssim: sempre em confesso amb ell. No tinc cap necessitat d’anar a un lloc estrany ni a una altra parròquia. Anar on soc anònima seria l’acte més covard que estaria fent, una sortida fàcil amb gran error. Precisament, aquest anonimat és perjudicial: no coneixen les teves debilitats ni els moments de la teva vida que potser fas tentines amunt i avall, i no tenen una via fàcil i sobretot directa per donar-te un bon consell segons com ets tu i segons la teva necessitat i realitat.
Estem tan acostumats a viure de cara a la galeria que volem tenir sempre un filtre bonic davant d’aquell que ens veu amb bons ulls, i som covards per afrontar les nostres debilitats davant d’aquesta persona. Però si realment no li demostres les teves debilitats i errades, llavors no és una confiança verdadera.
Estic ben segura que molts joves com jo tenen aquests mateixos dubtes que vaig tenir jo al principi. De fet, m’he trobat amb un parell de persones que m’han preguntat: “Què faig?” I jo sense pensar-m’ho, els dic: ”Aneu de cap al vostre mossèn de confiança el que millor us coneix, sense peròs ni contres”. Us recomano molt que no sigueu covards. Aneu amb qui parleu sovint, el qui té una bona imatge vostra, aquell en qui confieu. Al cap i a la fi, no li demanes perdó a ell, sinó a reconciliar-te amb Déu, l’únic que veritablement ens estima.
