Tinc vint-i-quatre anys i, segons el meu entorn —i de vegades, fins i tot segons els meus propis plans—, ho tenia tot: uns estudis, un cercle d’amics sòlid i la promesa de crear un futur estable. Però sota aquesta superfície d’èxit aparent, bategava una buidor que res no aconseguia omplir. Era un silenci interior que cridava enmig del soroll del dia a dia.

A casa meva, la paraula de Déu no és un tabú, però sí un silenci incòmode; una realitat que es percep com a aliena o del passat. Per això, la meva fe no és el fruit d’una tradició heretada ni d’un costum familiar; ha estat, més aviat, el crit d’una set profunda que necessitava ser saciada. No ha estat, ni de bon tros, un camí planer. El procés del catecumenat ha estat ple d’obstacles, dubtes i alts i baixos que avui entenc com a proves que el Senyor posa en el nostre caminar per enfortir el nostre “sí”. Però enmig d’aquesta lluita, hi havia una certesa que em feia continuar endavant: la paradoxa de sentir-me “a casa” rodejada de persones que, fins fa poc, eren completes desconegudes. En la comunitat he descobert que la sang del baptisme uneix, de vegades, més que la mateixa genealogia.

En la comunitat he descobert que la sang del baptisme uneix, de vegades, més que la mateixa genealogia

Val la pena passar per la incomprensió familiar? És clar que sí, un “sí” molt rotund. M’encantaria poder ajudar tots els joves que se senten igual que jo, perquè trobin la valentia que vaig tenir jo per continuar endavant sense por. No has d’esperar a tenir el permís de tothom per a ser feliç; el Senyor no et crida perquè siguis entès per la societat, sinó perquè siguis estimat. I quina millor sensació que sentir que ets estimat per Déu? Per això, si et sents identificat amb les meves paraules i aquest buit que jo portava dins, encara que sentis que el teu cor batega diferent del de la teva família, et dono un missatge alt i clar: NO TINGUIS POR. La realitat de l’Evangeli és que el “sí” més sincer neix, precisament, de la incomprensió.

M’encantaria poder ajudar tots els joves que se senten igual que jo, perquè trobin la valentia que vaig tenir jo per continuar endavant sense por

Batejar-me en aquest moment de la meva vida ha estat l’acte més lliure i valent que he fet. Encara avui dia, a la taula de casa meva, hi ha silencis incòmodes, però ara els visc d’una altra manera: amb pau, amb aquella pau que abans no coneixia. Animo els joves que se senten sols en el camí de la fe que busquin una comunitat. Pica a la porta de qualsevol parròquia, sempre hi seràs ben acollit. No tinguis por del risc ni de la incomprensió; aquesta trucada a la porta és la crida a una nova família, a una nova vida. No voldria acabar sense donar gràcies a la parròquia de la basílica de la Puríssima Concepció i, en especial, a Mn. Joan Bladé, que ha estat el meu catequista.