A l’octubre de 1965, en el Concili Vaticà II es presentava la Declaració Nostra aetate, on s’obria un nou capítol en la història de les relacions entre catòlics, jueus i creients d’altres confessions i tradicions espirituals, convidant els fidels a considerar amb estima i respecte “altres maneres d’obrar i de viure els preceptes i doctrines”. Una etapa de l’Església que va suposar un punt d’inflexió, una nova mirada d’esperança després de la Segona Guerra Mundial, però que també va implicar algunes tensions en alguns grups, com els lefebvrians, que rebutjaven aquesta Declaració.
En el seu seixantè aniversari, els Dicasteris per a la Doctrina de la Fe, per a la Promoció de la Unitat dels Cristians i per al Diàleg Interreligiós han publicat la Nota “Un camí d’esperança”, on es repassen les etapes essencials del diàleg després de la Declaració, avaluant els reptes, assoliments i traçant perspectives per al futur, en un context marcat per la guerra o les violacions de la llibertat religiosa, entre d’altres.
La Nota dedica un espai ampli a la relació entre jueus i cristians, reiterant que l’aliança de Déu amb el poble jueu és irrevocable, i reclama una lluita comuna contra l’antisemitisme, tot reconeixent que els conflictes a l’Orient Mitjà han posat a prova el diàleg entre ambdues comunitats.
El document també denuncia les “manifestacions d’islamofòbia” i posa en valor els fruits del diàleg amb l’islam i altres tradicions religioses (com l’hinduisme o el budisme), destacant amistats duradores i projectes educatius i socials conjunts. A més, assenyala l’atenció als més pobres com a “brúixola” per discernir si un projecte polític, social o religiós avança “en la direcció correcta”, i reconeix les dificultats actuals del diàleg, tenint en compte l’auge dels fonamentalismes, els prejudicis i la instrumentalització política de la religió. Finalment, el Document reitera que el diàleg no és una “estratègia” ni una renúncia a la pròpia identitat, sinó un “autèntic camí evangèlic” que, com ja es recordava a Nostra Aetate, es dona per suposada la pròpia consciència de la “identitat religiosa i cultural, juntament amb una obertura real a l’alteritat”. Sempre, amb el “respecte” i “l’estima” com a fonaments imprescindibles, per esdevenir “constructors de ponts” i “artesans de la pau”.