Ocupant el 10% del PIB mundial i representant un de cada onze llocs de treball al món, el turisme s’erigeix com un sector clau per al desenvolupament econòmic de molts països i inclús com a potencial en la lluita contra la pobresa. Es tracta també d’un sector que, comparat amb altres indústries, té més bona premsa, ja que són moltes les persones que sembla que se’n beneficien. D’una banda, ofereix possibilitats d’oci i evasió als viatgers, i de l’altra, ofereix possibilitats de prosperitat als llocs de destinació. I entremig, tota una sèrie d’empreses internacionals han trobat un nínxol de negoci que els és lucratiu. Una de les seves variants en vogue, el turisme sostenible, també contribueix a posar una cara amable al sector.
És cert que el turisme, quan es practica de manera responsable, curiosa, no invasiva, respectuosa, i amb ganes d’apropar-se a altres realitats socials i culturals, a més d’aportar divises, pot ajudar a trencar estereotips, obrir ments, generar nous coneixements, crear lligams entre persones i, d’alguna manera, avançar cap a un món on la interculturalitat i la tolerància siguin valors més preuats.
Tanmateix, això no treu que massa sovint s’han denunciat violacions dels drets humans relacionades amb projectes turístics o que deriven d’un turisme mal gestionat. Les denúncies més freqüents tenen a veure amb casos d’explotació sexual (també infantil); pràctiques que afecten els drets dels pobles indígenes; obstacles a l’accés a la terra, a l’aigua i altres recursos naturals bàsics per a la subsistència de la població local; desplaçaments forçosos de comunitats senceres; i l’exclusió de les persones afectades en la presa de decisions. Les condicions laborals inadequades (en països en desenvolupament, però també a casa nostra) són una altra preocupació greu que contrasta amb la gran quantitat de llocs de treball creats en el sector de la restauració, hoteleria i turisme, i altres sectors associats, com el de la construcció per exemple.
Per evitar-ho, és important que els i les mateixes turistes prenguin consciència de les implicacions que tenen la manera en què viatgen i el seu comportament en el país amfitrió. Cal també que les empreses que es dediquen a aquesta activitat, locals o estrangeres, petites o transnacionals, assumeixin responsabilitats i no defugin els límits marcats per les lleis. I, finalment, que els estats compleixin escrupolosament la normativa internacional en matèria de drets humans, que imposa no només l’obligació de respectar-los, sinó també de promoure’ls i de protegir-los davant de conductes d’actors privats.
En aquest sentit, ja està bé que s’hagi adoptat un Codi Ètic Mundial per al Turisme, però l’instrument que hauria de ser realment un referent per al sector turístic són els Principis rectors sobre les empreses i els drets humans, que el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va fer seus l’any 2011. Sense crear noves obligacions més enllà de les que ja marca el dret internacional, aquests principis són un instrument fonamental per integrar en qualsevol tipus de negoci una perspectiva respectuosa amb els drets humans. Una perspectiva per la qual les empreses dedicades al turisme haurien d’apostar plenament.
