Aquesta és la pregunta que guia la reflexió de la comunitat joànica davant la desaparició del Temple físic de Jerusalem i l’absència del Jesús històric. En els primers temps, els deixebles descobriren que la seva pròpia humanitat esdevenia el nou espai de presència divina. En unir-se a Jesús, el Fill, a través de l’Eucaristia, experimentaven la mateixa intimitat amb el Pare: també ells eren fills i filles acollits a casa seva.
L’evangeli de sant Joan estableix una clara continuïtat entre la vida terrenal de Jesús i la vida present del Ressuscitat en la comunitat. El Temple actua com a metàfora d’aquesta connexió. Així com el Temple simbolitzava la missió i la naturalesa de Jesús, també expressa la identitat i la missió de la comunitat cristiana. Quan el mont del Temple és destruït i la sinagoga deixa de ser accessible, els creients no ho viuen com una pèrdua: les seves tradicions troben l’acompliment en la nova experiència de comunió amb Déu.
“Déu habita entre nosaltres” (Jn 1,14). Aquesta és la Bona Nova que sustenta la fe joànica: ja no cal mirar amb enyorança el passat del tabernacle ni l’experiència immediata del Jesús històric. El nou Temple és viu i present en la comunitat, on els fidels, incorporats per l’aigua i l’Esperit (el Baptisme), comparteixen la relació filial de Jesús amb el Pare. Sant Agustí ho expressa així: “El Temple de Déu és sagrat, i aquest Temple sou vosaltres mateixos.” En el Fill, nosaltres som la nova casa del Pare, l’espai on Déu continua habitant al món.