Del 4 al 29 d’octubre l’aula Pau VI acull l’Assemblea General del Sínode dels Bisbes amb el tema Per una Església sinodal: comunió, participació i missió, amb l’assistència de 365 membres amb dret a vot, incloses 54 dones. Parlem amb el sotssecretari de la Secretaria General del Sínode, Mons. Luis Marín de San Martín, sobre aquest esdeveniment clau per a l’Església.
Quin és el repte més gran que presenta el Sínode de la Sinodalitat?
El repte més gran és, sens dubte, el d’assumir el Sínode com un esdeveniment espiritual, és a dir, com un camí de discerniment que es du a terme sota el guiatge de l’Esperit Sant. Només així es renovarà l’Església. Es tracta d’aprofitar aquesta possibilitat que se’ns ofereix per viure i testimoniar l’Església de Jesús i d’obrir-nos a una veritable reforma, per emprar el terme utilitzat tant per Benet XVI com per Francesc.
Entenem “reforma” en l’accepció de “tornar a la forma original” de l’Església, que no és cap altra sinó Crist Jesús. En aquest sentit, hem de recordar que l’únic coneixement de Crist vàlid per a un cristià és l’experiencial. Alhora, no es tracta d’una Església tancada en ella mateixa, en les seves seguretats (autoreferencial, com diu el Papa), sinó inserida en la història, en un temps concret, en una cultura determinada. El Verb es fa carn. I la nostra missió és la de testimoniar, evangelitzar, ser Crist enmig del món. El Sínode s’orienta, per tant, cap a la coherència de l’Església. I això només és possible si ens obrim a l’acció de l’Esperit Sant.
“Hem de recordar que l’únic coneixement de Crist vàlid per a un cristià és l’experiencial”
El Papa ha dit que “no hi ha lloc per a les ideologies al Sínode”…
La ideologia fa referència al pensament, a les idees, mentre que la fe és vida i el cristianisme, experiència de Déu que es revela en Jesucrist. No es tracta d’entaular debats ideològics al Sínode, ni de convertir-lo en un petit parlament, amb grups que defensin la seva opció particular de política eclesiàstica. Per aquest camí es deriva cap a les maniobres i la recerca d’aliances, en l’esquema de majories i minories, arribant a l’enfrontament i resolent-ho tot, aparentment, per mitjà dels vots, amb vencedors i vençuts.
Sempre m’ha semblat equivocat i confús fer classificacions dins de l’Església emprant categories polítiques o ideològiques. Hem de ser una família que cerca el bé comú. No es tracta de fer titulars. El Sínode és un espai de pregària, diàleg i discerniment, per buscar la voluntat del Senyor, escoltant-nos els uns als altres i tots a l’Esperit Sant. És i ha de ser una experiència d’Església, amb tot el que això significa. També hem de recordar que el tema que es tracta a l’Assemblea del Sínode dels Bisbes és molt precís: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió.
Com cal afrontar les resistències al Sínode?
No m’amoïna que hi hagi diferents sensibilitats, criteris i opinions, perquè poden i han de ser motiu d’enriquiment mutu. El sentit “monolític” penso que, a més de nociu, és fals. Però sempre hem de tenir en compte dos criteris: la varietat és possible si primer hi ha la unitat fonamentada en l’amor (l’Església és comunió, comunitat d’amor) i, segon, hem de buscar el bé de l’Església des de dins, participant en el diàleg, en el discerniment, en la trobada fraterna, implicant-nos.
Em fa mal l’agressivitat i les manques de respecte, que es fomenti l’odi entre els qui som germans en Crist i estimem l’Església, entre els qui resem el parenostre i celebrem l’Eucaristia. Crec que és un veritable escàndol. Hem de rellegir Mt 5,23-24. Si hi ha bona voluntat i caritat, a l’Església, com en una família, podem entendre’ns i ajudar-nos.
“Em fa mal l’agressivitat i les manques de respecte, que es fomenti l’odi entre els qui som germans en Crist i estimem l’Església, entre els qui resem el parenostre i celebrem l’Eucaristia”
Pel que fa al Sínode, les resistències, a més que poden arribar a ser nocives, em semblen inútils, perquè aquest procés és irreversible. És millor que ens hi impliquem, cadascú segons la pròpia sensibilitat, personalitat i vocació, perquè el Sínode sigui veritablement un temps de Déu i en puguem obtenir fruits abundants. És fantàstica la tasca de ser llera; si us plau, no siguem mur, no frustrem l’acció de l’Esperit.
Es preveu una assemblea “moguda”?
Es preveu una assemblea intensa i viva. I espero que ho sigui. Joan XXIII, i ho ha repetit Francesc, deia que l’Església no és un museu d’arqueologia, sinó un jardí ple de vida. M’agraden les imatges de l’Església que fan referència a la vida: Cos de Crist, Família de Déu, Poble de Déu. El Senyor Jesús, en el qual crec amb tot el meu ésser, que m’omple la vida de llum i li dona sentit, és una persona viva: no és una noció d’un llibre ni un personatge del passat, important però mort. És viu, em crida i em convida a estar amb ell i a participar en la tasca de fer que l’Evangeli arribi a tots els racons. A ser Bona Notícia, a ser Salvació. I això només és possible identificat amb Crist i unit als germans i germanes que trobo al camí.
En quin punt som? Què ens falta? Quins són els obstacles? Què hem de fer? Per això espero i desitjo una assemblea intensa, valenta, arriscada: un testimoni de vitalitat, que renovi l’entusiasme i ens canviï l’esperança.
Quines claus poden ajudar que el desenvolupament de l’assemblea sigui realment un diàleg i una escolta?
Crec que la virtut bàsica que ens obre la porta per viure el procés sinodal és la humilitat. Potser sonarà estrany en el món d’avui, però només qui té el cor humil és capaç d’obrir-se a les meravelles de Déu, amb les quals ens sorprèn. El Senyor sempre va més enllà dels nostres plans, que amb freqüència cerquen la seguretat humana i tenen una mirada força curta. De vegades estem massa bloquejats per l’autosuficiència, la presumpció i l’orgull: ho sabem tot i no necessitem ningú. I ens tanquem en nosaltres mateixos. La humilitat ens proporciona ulls per veure-hi i orelles per sentir-hi i escoltar; només l’humil pot entendre. Aquesta actitud davant de Déu ens porta a viure en confiança i disponibilitat i proporciona valentia, audàcia i creativitat.
“Només qui té el cor humil és capaç d’obrir-se a les meravelles de Déu, amb les quals ens sorprèn”
Per preparar-nos als treballs del Sínode hem tingut tres dies de recés espiritual. Això és una gran novetat pel que fa a Sínodes anteriors. I durant l’Assemblea, a més de tenir cura de la dimensió orant, fem servir el mètode de la conversa en l’Esperit. Així podrem aconseguir una millor escolta i més diàleg.
Quins paral·lelismes es poden trobar amb el Concili Vaticà II?
Aquest procés sinodal és fruit madur del Concili Vaticà II. Podem dir que és la darrera etapa en la recepció del Concili. Tot i que la paraula “sinodalitat” no es troba en els documents del Vaticà II, la seva realitat eclesiològica, sí. N’hi ha prou de llegir, sobretot, Lumen gentium, on trobem totes les claus de l’eclesiologia sinodal. I també Gaudium et spes, Ad gentes, Unitatis redintegratio, Apostolicam actuositatem; tot el Concili. És l’eclesiologia de comunió la que s’està desenvolupant.
El papa Francesc, reprenent la sinodalitat no només afectiva, sinó també efectiva, l’ha potenciada, ressaltant-ne la realitat com a dimensió constitutiva de l’Església (tota l’Església és sinodal). Per tant, hi ha una profunda connexió intrínseca del procés sinodal en curs amb el Concili Vaticà II.
Hi ha una paraula grega que defineix molt bé el que estem vivint, com també l’esdeveniment que va ser el Vaticà II: kairós. Podem traduir-la com a moment de gràcia en el qual alguna cosa succeeix, temps fort que canvia la vida, temps de Déu. Som davant d’una oportunitat extraordinària per reformar l’Església, en el sentit d’aconseguir una major coherència i un renovat impuls evangelitzador. Per això és important col·laborar-hi, implicar-nos-hi, ser llera de la gràcia de Déu, de la seva acció salvífica.
Un tema que genera una gran expectació és la participació de les dones, què suposa la seva presència?
La participació de 85 dones en l’Assemblea del Sínode dels Bisbes, de les quals 54 tindran dret a vot, és una dada significativa perquè visualitza la presència de la dona en les estructures i institucions eclesials. Però no hem d’oblidar que es tracta d’un Sínode dels Bisbes, en el qual s’expressa i concreta la col·legialitat episcopal. Per això el percentatge dels no bisbes no supera el 25%. Es poden crear altres estructures en l’Església, però el Sínode dels Bisbes, com a expressió de la col·legialitat, no pot perdre el caràcter episcopal. La presència de no bisbes ajuda al discerniment, que es fa en el Poble de Déu i mai fora d’ell.
Un altre tema, més ampli i de gran importància, és la participació de les dones en la vida de l’Església en general, com a exigència que brolla del Baptisme. En efecte, el sagrament fonamental és el Baptisme, perquè en ell ens incorporem a Crist i formem part del seu cos, que és l’Església. I això ens iguala a tots. Després venen les diferents vocacions, carismes i ministeris; aquesta pluralitat de formes de seguir Crist i servir l’Església: laics, sacerdots, vida consagrada. No hi ha uniformisme ni monolitisme, sinó varietat.
Tenint això en compte, les dones poden i han d’assumir tota la responsabilitat possible. En primer lloc, en tot allò que és conseqüència del Baptisme, no tant quant a dones sinó quant a cristianes. I, després, en el que es refereix a la seva vocació específica. Evidentment aquesta participació també ha d’arribar als llocs de responsabilitat en l’Església. Crec que s’estan fent passes significatives i el Papa ha estat molt clar en aquest sentit.
“Les dones poden i han d’assumir tota la responsabilitat possible”
La sinodalitat exigeix compromisos, gosadia, generositat… els laics són capdavanters en aquests aspectes?
La sinodalitat exigeix deixar-nos guiar per l’Esperit Sant, amb tot el que suposa de pèrdua de seguretats, desarrelament i sortida cap a un horitzó que no controlem; però també de comunió, dinamisme, fecunditat i esperança. Com he dit, és una crida del Senyor adreçada directament al cor de cada cristià i que demana de nosaltres una resposta: ser llera de la gràcia per al bé de l’Església o ser mur que bloqueja i frustra. La sinodalitat exigeix comunió amb Crist i amb els germans i germanes, participació corresponsable i impuls evangelitzador i missioner. És per a tots els cristians, perquè és una dimensió constitutiva de l’Església. Com s’està responent? No goso fer classificacions tancades. Hi ha persones molt implicades en totes les vocacions i ministeris. Però probablement són els laics els que mostren un major dinamisme i implicació.
De les síntesis sinodals emergeix l’alegria de molts laics per sentir-se escoltats, per ser part corresponsable en l’Església, per ser tinguts en compte en una Església que, encara, ha de superar el clericalisme. El cardenal Albino Luciani, després papa Joan Pau I, posava un exemple molt gràfic: si parlem de l’Església com una barca, amb freqüència hem considerat el clergat com la tripulació i els laics com els passatgers. Però això no és així; els laics també formen part de la tripulació. Per a mi, és una veritable alegria sentir la seva força i ajuda, com a companys de camí.
Quina Església pot sorgir d’aquest camí sinodal?
Ens ha de dur a l’Església de Jesús, l’única Església, en la qual trobem el Senyor Ressuscitat, i en la qual experimentem la veritable comunió perquè està fonamentada en l’amor. Una Església que és llar, en la qual un se sent a casa. Experta en humanitat perquè camina en el món, sense ser del món. Coneixedora del temps, lloc i cultura en la qual s’insereix i on comunica l’Evangeli amb la paraula, l’acció i el testimoni de vida. Somio, per tant, una Església més coherent, més viva, més lliure, més senzilla, més valenta, més arriscada, més fraterna, més solidària, més entusiasta, més dinàmica, més alegre.
Però no es tracta d’un somni melancòlic, il·lusori i resignat. Es va fent realitat a mesura que caminem; va creixent, com el fruit des de la petita llavor. Tot és obra de l’Esperit Sant, Senyor i donador de vida. En l’Església vivim, certament, un moment preciós. D’esperança enorme.
