L’evangeli d’avui presenta dues metàfores de Jesús que l’evangelista sant Mateu sap unificar d’una manera literalment formosa. A sant Mateu li agrada disposar les joies de la predicació de Jesús de tal manera que siguin eficaces i conservin també la seva bellesa originària. La frescor de la predicació de Jesús i la invitació a convertir-nos al Regne de Déu viscuda a través de les virtuts de l’evangeli —fe, esperança, caritat i humilitat—, queden especialment paleses en la unió d’aquestes dues metàfores que tot seguit contemplem.
La primera metàfora és la sal. Jesús diu que la sal és bona, però que, si es desvirtua, perd el seu valor. En un altre passatge de l’evangeli, Jesús afirma que tenir sal entre nosaltres significa ser persones de pau (Mc 9,50). Efectivament, quan al Sermó de la Muntanya Jesús ens convida a ser sal de la terra, ens crida a ser persones que treballen per la pau (Mt 5,9). De fet, en les benaurances ja ha dit que els qui treballen per la pau seran anomenats fills i filles de Déu. Tant la pau com la sal són realitats que aparentment no són vistoses, però de les quals prenem consciència sobretot quan en manca la presència. Ser sal de la terra significa, doncs, ser persones que donen gust i equilibri a la vida del proïsme.
La segona metàfora que Jesús ens proposa és la llum del món. Ens planteja una paradoxa: quina persona encén una llàntia per després amagar-la sota el llit o sota un moble? Jesús és la llum del món que ve a il·luminar tots els qui caminen en la foscor (Jn 8,12). D’aquesta identitat de llum del món, Jesús ens fa partícips mitjançant la fe, els sagraments i la vida de l’Església. Hem escoltat un missatge que ens transforma, que ens convida a reconèixer els nostres pecats, a rendir les nostres seguretats interiors i a obrir-nos a la gràcia de Déu. Ara ens correspon obrir la nostra vida i la nostra consciència als altres. Perquè, com recorda l’apòstol sant Pau, el criteri real de la nostra vida espiritual és l’amor al proïsme (Rm 13,8-10).
Pau, llum, persones que estimem els altres: aquí tenim l’eix vertebrador de la nostra vida en aquest món, el camí que ens condueix cap al cel. I encara que de vegades pugui semblar difícil, com diu Jesús en un altre moment (Mt 7,14), val la pena recórrer el camí treballós i la porta estreta de l’evangeli, que ens orienta cap al destí sobrenatural de participar en l’essència mateixa de Déu.
