En cas de dimissió, Francesc no seria Papa emèrit, sinó “simplement bisbe emèrit de Roma”, i residiria a Santa Maria la Major “per tornar a ser confessor i portar la comunió als malalts”.

És el mateix Pontífex qui aclareix el possible escenari en cas de renúncia tot i que destaca que “és una hipòtesi llunyana” perquè no hi ha “motius tan seriosos” que facin pensar en aquesta possibilitat que mai no s’ha considerat “malgrat els moments de dificultat”.

Aquest és un dels principals passatges del llibre autobiogràfic de Francesc titulat Life. Mi historia en la Historia, escrit amb Fabio Marchese Ragona, vaticanista de Mediaset, que es publicarà el 19 de març.

No hi ha “condicions per a una renúncia”, indica el Papa, llevat que sorgeixi “un impediment físic greu”, possibilitat a la qual respondria una “carta de renúncia” dipositada a la Secretaria d’Estat i signada per Bergoglio a l’inici del pontificat.

Una eventualitat que fins avui és remota perquè el Papa, es llegeix, té “bona salut i, si Déu vol, queden molts projectes per fer”.

Les més de tres-centes pàgines recorren tots els aspectes de la vida de Francesc, des de la relació amb la família, especialment amb els seus avis, fins a l’emigració a l’Argentina el 1929, passant per la “petita batzegada” del període del Seminari i la Segona Guerra Mundial, amb l’epíleg dramàtic de la bomba atòmica.

PAPA FRANCESC

“L’ús de l’energia atòmica amb finalitats bèl·liques és un crim contra l’home, contra la seva dignitat i contra qualsevol possibilitat de futur a la nostra casa comuna”

El llibre recorre la història de la dictadura argentina, els lligams profunds de Bergoglio amb els qui no van sortir-ne amb vida, el seu compromís d’acollir joves en risc durant el règim del general Videla i també el seu intent fallit de salvar la seva mestra Esther, molt important en la seva educació.

El que va passar a l’Argentina “va ser un genocidi generacional”, escriu el Papa, que no deixa d’aturar-se en les acusacions que li van adreçar diferents cops, segons les quals ell estava d’alguna manera en connivència amb la dictadura, desmentides per l’evidència de la seva oposició a “aquelles atrocitats”.

Francesc escriu sobre l’Esther, una dona “comunista d’aquelles veritables”, atea “però respectuosa” que “tot i que tenia les seves idees pròpies, mai no va atacar la fe. I em va ensenyar molt sobre política”.

És un record que ofereix al Papa l’oportunitat, un cop més, de repetir que “parlar dels pobres no significa automàticament ser comunista”, perquè “els pobres són la bandera de l’Evangeli i són al cor de Jesús”, i que “ a les comunitats cristianes la gent compartia la propietat: això no és comunisme, és cristianisme en estat pur!”.

El llibre amb la defensa a ultrança de la vida humana, “des de la concepció fins a la mort” i qualifica l’avortament “d’assassinat” fer per “assassins assalariats, sicaris!”. Sobre la pràctica de “l’úter de lloguer” afirma que és “inhumana”.

Les pàgines també recorren la seva estada a Córdoba, on sorgeix la reflexió del Papa sobre els errors “comesos per la meva actitud autoritària, tant, que vaig ser acusat d’ultraconservador. Va ser un període de purificació. Estava molt tancat en mi mateix, una mica deprimit”

Francesc i Benet XVI

La renúncia de Benet XVI, el conclave i la seva elecció com a Papa són un altre capítol de l’autobiografia en la qual Francesc descriu el dolor per haver vist “instrumentalitzada” la figura del Papa emèrit, “amb finalitats ideològiques i polítiques de gent sense escrúpols”, i per les “polèmiques” consegüents que “en deu anys no han faltat i ens han fet mal a tots dos”.

El llibre recorre el moment de la pandèmia, les crides sobre la riquesa de les cultures i de les diferències pròpies de la Unió Europea.

Altres temes que toca Francesc són la protecció de la creació i els joves als quals els demana que “facin enrenou”, perquè “el temps s’acaba, no ens queda gaire per salvar el planeta”.

Pel que fa a l’Església que imagina Francesc, parla d’una “Església mare, que abraça i acull tothom, fins i tot els que se senten equivocats i els que han estat jutjats per nosaltres en el passat”. Concretament, pensa en els homosexuals o transsexuals “que cerquen el Senyor i que, en canvi, han estat rebutjats o expulsats”.

El Papa reitera el seu sí a “beneir parelles irregulars”, perquè tots són estimats per Déu, “especialment els pecadors. I si els germans bisbes decideixen no seguir per aquest camí, no significa que sigui l’avantasala d’un cisma, perquè no es qüestiona la doctrina de l’Església”.

Si el matrimoni homosexual continua sent impossible, no ho és per a les unions civils, perquè “és just que aquestes persones que viuen el do de l’amor puguin tenir una cobertura legal com tots els altres”.

Com en altres ocasions, les paraules del Papa són una recomanació perquè se sentin com a casa persones sovint marginades dins de l’Església, “especialment els qui han rebut el baptisme i formen part a tots els efectes del poble de Déu. I qui no ha rebut el baptisme i desitja rebre’l, o qui vulgui ser padrí o madrina, si us plau, que sigui benvingut”.

El Pontífex no amaga les ferides que han causat els qui creuen que ell “està destruint el papat” i si bé hi ha “sempre qui intenta frenar la reforma, qui voldria romandre immòbil en l’època del Papa-Rei”, el cert és que tot i que “el Vaticà és la darrera monarquia absoluta d’Europa, i que sovint aquí es fan raonaments i maniobres cortesanes, aquests esquemes s’han d’abandonar definitivament”.