Durant sis anys Federico Wals, com a secretari de premsa de l’arquebisbat de Buenos Aires, va treballar estretament amb el cardenal Jorge Mario Bergoglio. Es donaven situacions complicades per a un responsable de premsa: el cardenal no era gens amic d’aparèixer com a protagonista de la notícia i costava molt agafar-lo somrient. Tampoc no va ser fàcil quan es va asseure al banc dels acusats per complicitat amb la dictadura. En qualsevol cas, Federico Wals, de 34 anys, politòleg i consultor de comunicació institucional de l’Agència La Machi, es mostra content i agraït per aquesta experiència viscuda al costat de l’actual papa Francesc.

Vostè va treballar amb el cardenal Bergoglio del 2007 al 2013. Com va ser el seu primer contacte?
En la nostra primera trobada no sabria si dir-li cardenal, arquebisbe, eminència… ell em va convidar a dir-li simplement pare Jorge. Aquesta anècdota és un resum del que és: un pare pastor a qui li agrada que li diguin pel seu nom i no pels seus títols.

Era un bon cap?
Per treballar era molt senzill, li agradaven les coses clares. Era un bon cap que confiava en el seu equip de treball, no calia demanar-li permís per tot. Nosaltres sempre dèiem: com diu el cardenal val més demanar perdó que demanar permís. Valorava molt el treball de l’altre i sempre demanava les coses per favor. Sempre em preguntava per la meva família i gairebé em prohibia, excepte casos de màxima necessitat, que treballés els caps de setmana. Com a oficina de premsa teníem feina no pel que feia l’arquebisbe, sinó per l’arquebisbat. Altres oficines de premsa han de seguir i difondre el que fa el seu arquebisbe, ell ens demanava el contrari.

Precisament vostè va proposar-li que tingués Twitter.
Ell no feia servir l’ordinador, ni el mòbil, utilitzava de manera personal el telèfon fix. El 2011 li vaig dir les raons per les quals considerava que havíem de tenir Twitter, li vaig parlar de la importància de les xarxes socials i ho va acceptar immediatament. Més encara, quan em va dir que sí ho va fer amb una broma: «L’únic que et demano és que no m’hagin de trucar des de Roma perquè n’haguem fet alguna. Per la resta, fes el que et sembli.»

Com va ser l’experiència de veure’l al balcó ja com a Papa?
Ningú no està preparat perquè el seu cap esdevingui Papa. Són experiències inoblidables tant en l’àmbit professional com en el personal. La seva marxa de Buenos Aires la vaig sentir com la marxa d’un pare i la seva elecció com a Bisbe de Roma em va causar alegria, és clar, però també una sensació d’orfandat.

En l’època de cardenal-arquebisbe, no li agradaven gens les entrevistes. Per què ara sí?
Com a cardenal en realitat tenia moltes peticions d’entrevistes. Per ser justos amb els mitjans, preferia no donar-ne cap. Amb tot, hi havia un dia a l’any, Dijous Sant, després del lavatori de peus, quan s’apropava a tots els mitjans que cobrien la celebració. Llavors, sense cap tipus de barrera, ni conversa prèvia, se sotmetia a una mena de conferència de premsa improvisada. Ara, en canvi, concedeix moltes entrevistes. M’magino que és perquè així té la possibilitat de fer arribar el seu missatge allà on d’una altra manera no arribaria. A més, tria mitjans de comunicació que de vegades no són pròpiament d’Església. Triar aquests mitjans de comunicació perifèrics forma part del seu esquema per apropar-se als altres.

Li ha demanat vostè una entrevista?
Encara no, el deixaré descansar una mica…[riu]

Vostè també diu que en aquella època el cardenal no somreia gaire. És l’estil de Francesc el que l’ha canviat?
A nosaltres també ens va impactar molt verue’l al balcó somrient des del primer moment. És veritat que ell, públicament no somreia com el veiem avui. Per això estic convençut que és la força de l’Esperit Sant que va baixar damunt d’ell. És aquell estat de gràcia. D’altra banda, tinc la impressió que a Buenos Aires ja estava esperant la seva substitució. Feia dos anys que havia presentat la renúncia i sentia que en certa forma havia acabat el seu ministeri pastoral i el seu servei fort a l’Església. El notàvem com cansat. Déu, però, va voler que tingués aquesta oportunitat.

És més protagonista ara que quan era arquebisbe de Buenos Aires?
Els mitjans ho cobreixen tot més. Gràcies a Twitter, a Facebook, a les càmeres de televisió… en temps real tenim Francesc nosaltres que estem a Buenos Aires, a catorze hores de vol de Roma. Sentim que continua amb nosaltres. Continua treballant amb la mateixa força i intensitat, amb una agenda atapeïda per ocupar-se de tots els temes, rebre la gent, contestar cartes, trucar per telèfon, és el seu protagonisme: pastor de l’Església que és amb el seu poble.

L’època més difícil va ser quan li va tocar seure al a banqueta dels acusats per suposades complicitats amb la dictadura. Com van viure aquells moments?
Van ser moments difícils, complexos, sobretot per la situació política que es vivia en aquells anys al país. Es va voler associar l’actual Església i Bergoglio amb l’Església de 35 anys enrere, on Bergoglio no havia tingut cap rol negatiu, sinó positiu, ajudant precisament com a superior dels jesuïtes a salvar gent de la dictadura argentina. Però com que ell no va parlar mai sobre aquest tema, el mite general era que no parlava perquè tenia coses per amagar. En realitat, no parlava perquè ell no parla d’ell mateix. Es va presentar i va declarar davant la justícia amb totes les proves que es van requerir. I temps després la veritat va sortir a la llum i la gent a la qual ell havia ajudat a salvar-se va donar testimoni de fe.

Bergoglio tenia oposició de grups lefebristes. Li deien Judes B. Una mica fort, no?
Cal aclarir que al Gran Buenos Aires, als afores de la ciutat, hi ha un dels seminaris lefebristes. Això d’una banda, i de l’altra, ell sempre va ser una persona de canvis. Respectant la doctrina però cercant i generant el moviment permanent en l’Església. Amb la qual cosa, a aquests grups, que pretenen l’statu quo, els generava certes resistències. L’Església sempre trobarà la resistència de diferents grups i l’important és treballar justament per tirar endavant el missatge.

Com viu el papa Francesc l’oposició dins mateix de l’Església catòlica?
Hi ha resistències però com deia ell mateix, respectant les diferències hem de celebrar les nostres coincidències. Sempre va apuntar a cercar aquelles coincidències amb l’altre i no deixar que l’Església s’esquerdi, trobi un abisme per alguna qüestió particular. El bé comú i general de l’Església per sobre dels interessos particulars.

Quan van mantenir la darrera conversa?
Ens vam veure a Roma a principis de setembre. Va tenir una gran alegria de trobar-se amb la meva dona i amb mi. En aquella ocasió ens va preguntar pels nostres dos fills i va voler saber per quan esperàvem el tercer. Molt paternalment, ens va unir les mans, va posar la seva mà sobre la panxa de la meva dona, i va dir: «Demanarem al Senyor que vingui un nou integrant de la família.» I estem esperant el tercer que arribarà al juliol… així que va ser una benedicció molt fructífera.