El papa Francesc, a Evangelii gaudium ens diu que “la joia evangelitzadora sempre brilla sobre el rerefons de la memòria agraïda: és una gràcia que necessitam demanar”. Ara és el que demanem tenint present el seu testimoni. Ell ho deia de les persones senzilles i properes que ens van iniciar en la vida de la fe. Francesc ha estat això per als creients i per a tot el món, ja que com diu ell, “el creient és fonamentalment memoriós”. Per això en feim memòria agraïda.

Ho feim entre l’enyorança i l’esperança en aquest temps entre dos Papes, Francesc i el que l’Esperit Sant ens enviï. Mentrestant, ens toca estar en comunió de pregària. És el que sempre ens demanava: que preguéssim per ell. El primer que ens va plantejar va ser la necessitat d’una Església en sortida, un crida a “sortir de la pròpia comoditat i atrevir-nos a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l’Evangeli” (EG 20).

En aquest sentit, el papa Francesc va rebre i tractar sempre tothom, però, va quedar clar cap on tombava la balança. És el que tot el món, creients i no creients, han reconegut i valorat: els pobres, els descartats, els migrants i refugiats, els marginats, els qui estan a l’atur o no tenen habitatge, els menors desprotegits i abusats, les víctimes de les guerres i els pobles injustament agredits, les minories ètniques no reconegudes. Queden fixats en la memòria els gestos i les paraules de la darrera setmana, sobretot quan el dia de Pasqua, amb veu afeblida ens la desitjava bona i feliç, a la vegada que amb les mans tremoloses ens beneïa. Gràcies, enyorat i estimat papa Francesc, intercedeix per l’Església i pel nostre món que tant ho necessita, i tant vau estimar!