Si llegim l’Evangeli en clau “pastoral” ens trobem amb l’estil d’actuació que ens proposa Jesús amb el seu exemple com a bon pastor. I, en concret, si ens ho apliquem a nosaltres, preveres i bisbes, és quan hem de referir-nos, com ens demana el papa Lleó XIV, a la consciència que perseverar en la missió apostòlica ens ofereix la possibilitat d’interrogar-nos sobre el futur del ministeri i d’ajudar-ne d’altres a percebre l’alegria de la vocació presbiteral. Estem cridats a “una fidelitat que genera futur”. Mirem així la importància de la promoció vocacional i el treball que ens toca fer perquè siguin molts els qui descobreixin aquest camí, al qual Déu els crida.

Cap on ha d’anar tot aquest esforç? Dirigit a la fidelitat que avui s’orienta cap a la pau. El papa Lleó, en la Vetlla de pregària per la pau de fa dues setmanes, deia que “la guerra divideix, l’esperança uneix. La prepotència trepitja, l’amor aixeca. La idolatria ens fa cecs, el Déu viu il·lumina. Sento el deure de dir a tots els joves: Mai més la guerra!” Hi afegeix el valor de la pregària, que és la que ens educa per actuar i dirà que “el qui prega és conscient dels seus propis límits, no mata ni amenaça amb la mort”.

Quan Pere diu: “Ara heu tornat a aquell que és el vostre pastor i guardià” (1Pe 2,25), què vol dir tornar al ramat?, què suposa trobar-se amb el pastor i el ramat? Els qui van escoltar el discurs de Pere el dia de Pentecosta van experimentar que els passava alguna cosa nova. Van ser unes paraules sobre Jesús les que van fer que preguntessin a Pere i als altres apòstols: “Germans, què hem de fer?” (Ac 2,37). La resposta és contundent: “Convertiu-vos!” (Ac 2,38). Aquesta és la decisió!