La malaltia ens atrapa a tots. Susan Sontag deia que “la malaltia és el costat nocturn de la vida, una ciutadania més cara. A tots, quan naixem, ens atorguen una doble ciutadania, la del regne dels sans i la del regne dels malalts”.

I aquest passaport dels malalts ens introdueix en la vulnerabilitat; en la dependència i ens fa sentir les nostres limitacions i la nostra finitud. La malaltia és la vida en perill que ens aboca a ser conscients de la pròpia existència. La malaltia és, en aquest sentit, pedagògica.

Tanmateix, i modificant la frase d’Ernst Jünger que deia “explica’m què és el dolor per a tu i et diré qui ets”; podríem dir: “Explica’m com vius la malaltia i et diré com ets i en què creus.” Perquè la malaltia ens situa en la indigència. Necessitem dels altres… i necessitem de Déu. Ens sentim acompanyats?

Aquests dies, no només prego per la salut del papa Francesc —perquè es recuperi aviat—, sinó perquè Déu li doni a ell i a tots els malalts força per viure la malaltia amb bon esperit: amb confiança, amb acceptació i paciència, amb pau, amb sentit i, sobretot, experimentant l’acompanyament afectuós de Déu en solitud o a través dels altres.