Fumata blanca: i el nou papa Lleó XIV sortia al balcó i el focus es traslladava ràpid a la nova figura, induït per la dimensió mediàtica del fet. Un dol massa curt. De la sobreabundància d’anàlisis del papat de Francesc al monopoli informatiu de Lleó XIV. “Pareu tots els rellotges”, em repetia jo, com en el poema de W. H. Auden… Però el món no s’atura i aquesta realitat ens dona perspectiva.

La mort em fa pensar en la singularitat de cada existència; estem vius aquí i ara. Però estem de pas. Altres persones han trepitjat abans els carrers per on passem, han vist les mateixes muntanyes, han guardat moments bonics al seu cor, han passat nits en vetlla, s’han enamorat, han patit, han rigut i han plorat, han viscut alguna aventura, han sentit por, s’han il·lusionat… han viscut, però ja no hi són. D’igual manera passarà amb nosaltres.

Tots hem sentit la vida a dins; tot allò que conforma la vida humana: la humanitat. Perquè allò que ens fa humans traspassa moments i contextos tal com passa amb l’Evangeli. La Paraula ha travessat vides, ha sacsejat cors arreu i en diferents moments; d’aquí la seva “eternitat”. Cada Papa —cadascú de nosaltres— som cridats a encarnar aquesta Paraula en el temps. L’elecció del nom de Lleó XIV ja és una elecció programàtica del nou Papa; que el fa sintonitzar amb el papat de Lleó XIII; un pontificat centrat en la construcció de ponts entre la tradició i els nous reptes socials, entre la Paraula i el món contemporani. En resum: ser Paraula hic et nunc.