Posem la nostra mirada en Jesús, Bon Pastor. Fem-ho amb cor humil, ple de confiança, perquè, tot i que, conscients de la feblesa del ramat, ens encoratja la fortalesa del Pastor. Ho demanam amb tota l’Església: “Oh Déu, conduïu-nos al goig del vostre Regne i feu que la feblesa del vostre ramat arribi allà on ha arribat la fortalesa del seu Pastor.” Tota l’acció “pastoral” de l’Església és acció del Pastor enmig del seu poble, perquè aquest se senti acollit i acompanyat amb la immensitat del seu amor.

És la constatació de la crida a dimensió missionera de tota acció evangelitzadora, essent sempre “deixebles missioners”, com tantes vegades ens ho havia dit el papa Francesc. Aquesta ja és una línia d’actuació irrenunciable, que toca el cor de la missió i ens diu que el centre del missatge cristià és Jesús i que la salvació ens ve de la seva resurrecció. En Ell s’acompleixen totes les promeses, perquè a través seu Déu s’ha apropat al seu poble, l’ha beneit i l’ha orientat totalment cap a Ell.

Els primers cristians —com tampoc nosaltres avui— no ho van tenir fàcil, però el Senyor els acompanyava i la Paraula de Déu s’escampava pel testimoni dels qui la predicaven. “Us donaré uns pastors segons el meu cor” (Jr 3,15): Déu promet al seu poble no deixar-lo mai privat de pastors que el congreguin i el guiïn.

Preguem i treballem perquè la resposta a la crida sigui decidida i generosa. Fem-ho des de les instàncies en les quals ens movem: família, parròquia, escola i tants altres espais educatius, on ens comprometem a crear un clima apte perquè floreixi aquella “cultura vocacional” que ajudi a escoltar la crida del Senyor i animi a respondre-hi amb generositat.