Ja fa vuit anys que sortim al carrer a enquestar les persones que viuen al ras. Els preguntem sobre les seves trajectòries de vida al carrer, si es troben bé de salut, si tenen prou ajuda. Aquest 2023, hem tornat a fer entrevistes; aquesta vegada, ho hem fet de dia, amb la col·laboració de tretze entitats amigues i amb la implicació de 381 persones voluntàries. Fins a 800 persones sense llar han volgut respondre les nostres preguntes.

Ara fa tres mesos que l’Aitor va començar a viure al carrer. Des de fa uns dies, dorm a prop de la platja i alguns matins agafa el metro per arribar a la part alta de la ciutat i esmorzar. “Alimentar-me no és difícil, però alimentar-me calent sí que ho és”, diu. En aquests tres mesos li han robat algunes pertinences i ha estat ingressat a l’hospital per una pneumònia. Mentre estava a l’hospital, ningú no li va preguntar si en sortir tindria un lloc on anar; en aquests tres mesos, tampoc no hi ha hagut cap treballador/a social que conegués la seva història.

L’Aitor té 24 anys. El Manuel, en canvi, en té 59 i fa quinze anys que viu a la intempèrie. Fa temps va tenir una feina, després va passar per la presó. Fa molts anys que no té contacte amb la família, però té un amic en qui confiar que, de tant en tant, li deixa dutxar-se a casa. Els veïns i veïnes del barri a vegades també l’ajuden.

Fins a 800 persones sense llar han participat aquests dies a Barcelona en una enquesta que hem preparat des d’Arrels i que hem pogut fer gràcies al suport d’altres entitats i serveis que habitualment atenen persones que viuen al ras i gràcies a moltes persones voluntàries. La majoria d’aquestes persones, unes 650, vivien directament al carrer, i les altres 150 persones es trobaven en altres tipus de sensellarisme.

Hem trobat 800 històries diferents i situacions molt diverses: joves que comencen a viure al carrer; gent gran que fa temps que viu al ras; persones amb estudis i altres que no van poder acabar l’institut perquè la situació a casa era complicada; gent que ha perdut la feina o que, en morir la seva mare, va perdre casa seva.

De vegades les persones que dormen al carrer pateixen robatoris i/o violència física

A moltes de les converses, s’han repetit situacions i mancances que apunten al nostre sistema d’atenció i prevenció. Moltíssimes persones ens han explicat que poden menjar, dutxar-se, canviar-se de roba o descansar gràcies als centres públics i privats que hi ha a la ciutat. També ens han parlat de les violències més directes que reben, com patir robatoris o violència física, i a través de la conversa hem detectat altres violències més invisibles que moltes vegades s’acaben normalitzant.

“Durant un temps, la meva parella i jo dormíem al mateix lloc, al centre de Barcelona, i cada dia el mateix agent de la Guàrdia Urbana venia a les cinc de la matinada i ens deia ‘no podeu estar aquí’”, relata el Paco. Després, es van traslladar a un petit parc on se sentien protegits i hi havia un lavabo públic que els era de molta utilitat. “Però ara els han tret, els lavabos, i hem tornat a canviar de lloc, a la porta d’un local on el propietari ens deixa dormir a la nit”.

Les enquestes que hem preparat aquest any pregunten si la persona està o no empadronada, si té o no targeta sanitària, si rep o no atenció social. També aprofundeixen en la situació administrativa de les persones i incorporen un bloc de preguntes sobre la infància i l’adolescència. “Hem parlat amb persones amb vides molt trencades, que en molts casos també han tingut infàncies trencades, però que les han volgut recordar agraïdes”, comenten diverses persones voluntàries.