«Em sento el sacerdot més feliç del món, tot i que visc amb gent molt pobra i que pateix molt, perquè el Senyor m’ha donat l’oportunitat i el privilegi de servir els sants del segle XXI.» Així s’expressa el pare Khalil Jaar (Betlem, 1953), que acull a la seva parròquia a Jordània més de 600 famílies refugiades de l’Iraq.
Aquest sacerdot va tenir l’oportunitat d’acompanyar el papa Francesc en la seva visita al camp de refugiats de Lesbos i confirma que «el Papa va estar molt seriós i molt trist. Se’l veia patir molt. El que va veure va ser molt trist, però el que no va poder veure és pitjor encara». Segons el P. Khalil, el Pontífex va voler enviar un missatge molt clar: «Tots plegats poden resoldre el problema, si tots els països es comprometen a acollir refugiats.»
Malgrat els gestos i les paraules del Papa sobre la situació al Pròxim Orient, els cristians no acaben de sentir la proximitat dels seus germans. El 8 d’agost del 2014 es va produir la primera onada de refugiats que va arribar a Jordània procedent de Mossul (Iraq), rememora el P. Khalil. «Aquest èxode de cristians va ser una tragèdia», assegura. Però també subratlla la noblesa del rei jordà, «que va donar ordre d’obrir les fronteres i rebre els cristians de Mossul i ajudar-los amb mesures molt concretes. El govern va enviar el missatge d’ajudar tots els cristians».
Cap refugiat no vol tornar al seu país, ens comenta el P. Khalil, «han patit molt i necessiten estabilitat per poder tenir un futur». I s’atreveix a llençar una benaurança: «Benaurat el país que rep aquests refugiats cristians, perquè estan molt ben formats, han estat molt ben preparats i educats, i s’integren immediatament amb agraïment a la societat que els acull.»
El P. Rodrigo Miranda (Xile, 1976), és molt contundent quan afirma que «els cristians de Síria se senten abandonats per l’Església d’Occident. Com els demanarem que s’hi quedin si no els oferim l’ajuda necessària! Això és molt dolorós per a ells». En aquest sentit, subratlla que «no n’hi ha prou amb el desig abstracte d’ajuda. Cal una ajuda clara, efectiva i directa, a ells, no una filantropia o bonisme que ajuda a tothom amb els ulls tancats. La caritat ha de ser ordenada i fer servir la raó, planificar les coses. Que s’ajudi els cristians d’allí, en concret».
En qualsevol cas, el pare Khalil dóna gràcies a Déu «per aquest privilegi, per aquest honor de servir aquests germans refugiats perquè són els màrtirs i els sants del segle XXI». A l’Iraq, com a Síria, els cristians pateixen persecució per la seva fe. «Patint la persecució tinc la certesa que el Senyor purifica la seva Església, la prepara per a un temps millor.» Per a aquest sacerdot, estem vivint un signe dels temps molt clar: «Sobre la sang d’aquesta gent, el Senyor construirà la seva Església del segle XXI.»
Al pare Rodrigo el molesta especialment que es redueixi el conflicte a causes geopolítiques i econòmiques i que s’oblidi «el que és essencial, la religió. I el Pròxim Orient és religiós. Això no es vol entendre. Una persona del Pròxim Orient reacciona a la vida d’acord amb aquesta estructura religiosa que té». Considera que «les Esglésies locals poden desaparèixer, però Jesucrist ha promès que l’Església continuarà».
Tant el P. Khalil com el P. Rodrigo van participar en la Nit dels Testimonis, organitzada per Ajuda a l’Església Necessitada el 13 de maig passat a la basílica de Santa Maria del Pi de Barcelona.
