En múltiples ocasions el papa Francesc ens ha advertit contra el proselitisme. I les mateixes vegades s’han aixecat veus que es preguntaven, i fins i tot es queixaven, dels nous pronunciaments del Papa. N’hi ha que confronten les paraules del Papa amb les de l’Evangeli de Mateu: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19).
És evident que l’enviament del Senyor és a evangelitzar. Aleshores… per què no és cristià fer proselitisme? O, des d’una altra formulació… que potser no és el mateix evangelitzar que fer proselitisme?
Heus aquí la pregunta i, alhora, la diferència clau. Resulta igual d’evident que si fossin la mateixa cosa el papa Francesc no ens estaria advertint contra el proselitisme. És, doncs, imprescindible, entendre no només que no són el mateix, sinó entendre’n les diferències.
Unes paraules del mateix Evangeli de Mateu ens hi poden ajudar: «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que recorreu mar i terra per guanyar un sol prosèlit i, quan el teniu, el feu mereixedor de l’infern el doble que vosaltres!» (Mt 23,15).
No hi pot haver cap dubte que Jesús, tal com hem vist en Mt 28,19, està completament a favor d’evangelitzar, de proposar i convidar «prosèlits». Però el proselitisme no és el mateix. De la mateixa manera que no és el mateix l’Islam que l’islamisme. La crítica de Jesús als escribes i fariseus no és a «fer prosèlits» sinó a la manera de fer-los. La fe, tal com deia sant Joan Pau II, «es proposa, no s’imposa».
Una dada més per acabar. Això que tant diu el papa Francesc no és original d’ell. Amb una formulació gairebé idèntica ho havia dit ja abans Benet XVI: «La nostra fe no la imposem a ningú. Tal gènere de proselitisme és contrari al cristianisme» (10-9-2006) i «L’Església no fa proselitisme. Creix molt més per “atracció”» (13-5-2007).