“Jo sé quins són es meus designis sobre vosaltres —diu el Senyor— designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança” (Jr 29,11). Com podem felicitar-nos en una època convulsa i de desgràcies? On descobrir aquest poble del qual parla Isaïes quan diu que ha vist una gran llum? (Is 9,1) i a qui hem de consolar i parlar amorosament? (Is 40,1-2); quina ruta hem d’obrir i quin camí hem d’aplanar? (Is 40,3; Mc 1,3); quins són aquests designis de Déu sobre nosaltres, designis de pau i no de desgràcia? I com reaccionar quan se’ns promet un futur i una esperança? (Jr 29,11); podem viure contents? (1Te 5,16). On és Déu en el conflicte d’Ucraïna i enmig de la catàstrofe humanitària a la terra de Jesús?

Així i tot, enmig de tantes preguntes, hem de trobar una resposta lluminosa que ens permeti felicitar-nos. Amb la felicitació, però, hi va la voluntat de canvi personal i estructural, un rebuig i denúncia del mal i l’esforç de fer pròpies les paraules d’Isaïes quan diu que “cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (Is 2,4).

Ens felicitem perquè aquest futur i aquesta esperança és Jesús, el Fill de Déu, que neix a Betlem, amb l’amor de Maria i Josep, els qui sofreixen el rebuig social i la immigració. El llit on han posat l’infant ha estat una menjadora, el primer altar i la primera custòdia que els ha mostrat als pobres, els únics que han acollit amb amor la notícia del seu naixement i han acudit de pressa a trobar-lo (cf. Lc 2,1-20). L’han descobert els nets de cor, els qui segons les benaurances “veuen Déu!” (Mt 5,8) i l’han vist. Que també a nosaltres se’ns concedeixi aquesta visió. Serà Nadal! Felicitats!