Des de la pròpia experiència, haurem de valorar sempre que algú ens hagi fet costat i ens hagi portat a Jesús. Quan sentim parlar de crisi de vocacions, hem de parlar més aviat de crisi de resposta. Els joves sovint van sols i necessiten qui els faci costat. Quan algú camina amb ells és un referent, algú que mostra on és Jesús i com se’l pot trobar. D’altra part, perquè això sigui possible, s’ha de crear clima de cultura vocacional, que és entendre la vida com un exercici entre crida i resposta.

Entre molts, tenim l’exemple bíblic d’Elí, com a adult ha ajudat el jove Samuel a detectar allò que Déu vol dir-li. Pensem en la nostra llarga o curta història. Hi ha hagut persones de les quals Déu s’ha servit per fer-nos arribar la seva proximitat i amistat. Elí ha acompanyat Samuel fins al Senyor i l’actitud de Samuel s’ha convertit en pregària.

També a l’Evangeli llegim que qui ha portat la gent a Jesús ha estat Joan Baptista. Supera l’autoreferencialitat i diu: “Mireu l’Anyell de Déu.” Hi ha dos joves que capten el missatge, segueixen Jesús, i és Jesús mateix qui s’interessa per ells: “Què voleu?” Ara, l’interès passa a ells i li demanen directament: “On vius?” Un d’ells és de nom Andreu i és el qui va a trobar el seu germà Simó Pere i li diu: “Hem trobat el Messies!” i l’acompanya a trobar-se amb Jesús. Seran el dos primers deixebles i, després, apòstols.

Pensem, avui, nosaltres, en el cor de cada família, a les institucions educatives, a partir del testimoni dels adults, com orientem els joves cap a Jesús?, com els tractem?, què els diem?, quin exemple els donem? La proposta vocacional l’ha de fer tot cristià, perquè és convidar al seguiment de Jesús.