A la petita casa que compartim, Catalunya, estem patint un augment de temperatures i una sequera que arrosseguem des de fa temps. En pateixen les conseqüències els ramaders, que veuen com manca l’aliment dels ramats, i els pagesos, que han de fer mans i mànigues no ja per salvar les collites sinó els mateixos arbres. La pujada del preu d’aliments bàsics com l’oli d’oliva, la base de la dieta mediterrània, ens escura les butxaques i fa que anar a comprar cada dia sigui més car. Ens diuen que al desembre, si no plou abans, entrarem en emergència i hi haurà afectacions a les llars a l’àrea de Barcelona.

I malgrat tots aquests avisos, fa l’efecte que encara no som prou conscients del canvi climàtic i de les conseqüències que tindrà a curt i llarg termini. D’alguna manera és el que ha experimentat el papa Francesc ara que han passat vuit anys de la publicació de l’encíclica Laudato Si’ i que recull a la recent publicada exhortació apostòlica Laudate Deum: “Amb el pas del temps adverteixo que no tenim reaccions suficients mentre el món que ens acull es va esfondrant i potser acostant-se al caire del trencament” (LD 2).

Un text que en el número d’aquesta setmana presentem en síntesi i de forma analítica i que és un crit d’alerta amarat d’esperança. El papa Francesc hi commina les grans potències mundials a fer passes destacades cap a la necessària transició ecològica, però també apel·la a les petites decisions que podem fer cadascun de nosaltres en el dia a dia: “Us convido a tots a acompanyar aquest camí de reconciliació amb el món que ens alberga, i a embellir-lo amb la pròpia aportació, perquè aquest objectiu té a veure amb la dignitat personal i amb els grans valors. Malgrat això, no puc negar que cal ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no vindran només d’esforços individuals sinó primerament de les grans decisions en la política nacional i internacional” (LD 69).