“Amb esperança i amb goig espero trobar-vos aviat.” Són les paraules del bisbe auxiliar de Mèxic DF, Mons. Héctor Pérez, convidat a participar en el congrés “Inspira. Per a parròquies en sortida”, que organitza l’arxidiòcesi de Barcelona el 17 i 18 de novembre. Aquest congrés està pensat per a les comunitats parroquials, per oferir pistes i reflexionar plegats sobre com anunciar l’Evangeli en el segle XXI i aconseguir que una parròquia visqui en clau sinodal i missionera.
Fa anys que parlem de “nova evangelització”, encara ens costa “aterrar” aquest concepte?
Jo sempre he dit que els plans de pastoral que busquen renovar la missió són molt bonics i inspiradors, fins al moment en què es fa la pregunta: “I qui ho farà?”
La nova evangelització promoguda per Joan Pau II i Benet XVI buscava sortir amb un ardor nou i mètodes nous per “recuperar” els cristians allunyats perquè tornessin a l’Església. En aquesta visió, l’Església era al centre i la seva missió era fer tornar tothom.
Serà això el que ens va demanar el Concili Vaticà II quan va recuperar el concepte “sagrament de salvació” per descriure la naturalesa de l’Església?
No es pot ser signe quan els nostres costums i ritus, la nostra mateixa comunitat ja no significa la salvació que Crist ofereix a la humanitat. No és Crist qui ha perdut la seva vigència, sinó els nostres signes.
El papa Francesc ens parla d’”Església en sortida”, “Hospital de campanya”, “perifèries”… quines dimensions obre a la nova evangelització?
Quan el papa Francesc ens parla d’Església en sortida ens recorda que l’Església està cridada a ser signe enmig de la humanitat de la salvació oferta per Crist; la sacramentalitat de l’Església és el fonament de la proposta del papa Francesc.
L’anunci de l’Evangeli no és un apèndix per a l’Església, sinó la raó de ser-hi. Viure l’Església en sortida és viure la fidelitat a la missió que ens va encomanar Jesús. Jesús no ens va enviar a construir temples i resguardar-los, sinó a portar el seu Evangeli i l’amor misericordiós del Pare arreu del món, sobretot a aquells llocs on l’home se sent lluny de Déu o ha estat allunyat de Déu per les nostres actituds.
Si Déu va sortir d’ell mateix per salvar-nos i nosaltres pretenem continuar la seva missió en aquesta terra, llavors haurem d’aprendre a sortir de nosaltres mateixos, dels nostres temples, de les nostres seguretats, per testimoniar l’amor de Crist allà on cal donar-ne testimoni.
Francesc també insisteix molt en la “conversió pastoral”. En què consisteix?
El papa Francesc va llançar un crit fort i clar des de l’inici del seu pontificat per animar-nos a la conversió pastoral. No significa només tècniques noves o espais nous, com pot ser l’espai digital; més aviat ens convida a deixar enrere la imatge d’una Església que pot existir en ella mateixa sense sortir a compartir l’Evangeli. La conversió pastoral brolla, per tant, de la renovació de la nostra visió d’Església. Per què existeix l’Església?
El Concili Vaticà II ens va recordar que l’Església està cridada a ser sagrament de l’amor del Pare per a tota la humanitat. Per tant, un signe no pot ser resguardat en quatre parets i sentir que està complint la missió; l’Església és signe que ha de situar-se enmig de la humanitat portant la llum de Crist on calgui.
És cert que la comunitat cristiana ha de sortir a un món que cada dia la veu amb més estranyesa, ressentiment i indiferència. Amb tot, com ens ho va recordar el papa Pau VI, “l’Església existeix per evangelitzar”. Crist ressuscitat també ho va presentar als deixebles amb claredat: “Com el Pare m’ha enviat, ara us envio jo a vosaltres.” Per això, l’Església pren sentit en complir la missió de Jesús, essent testimoni de l’amor misericordiós del Pare i sembrant l’esperança que el seu regnat ofereix.
“L’Església és signe que ha de situar-se enmig de la humanitat portant la llum de Crist on calgui”
Qui es pot sentir fidel si no està fent cap cosa perquè l’Amor de Crist sigui reconegut i lloat? D’aquesta consciència és d’on brolla l’impuls per a la conversió pastoral.
Si Déu ha estat capaç de buscar molts cops maneres noves de comunicar el seu amor al seu poble, fins al punt d’encarnar-se entre nosaltres, com és possible que nosaltres no vulguem renovar la nostra manera d’anunciar l’Evangeli?
Què implica la sinodalitat per a la missió?
El Papa ens ha dit que “una Església sinodal és una Església de l’escolta, amb la consciència que escoltar ‘és més que sentir’. És una escolta recíproca en la qual cadascú té alguna cosa per aprendre. Poble fidel, col·legi episcopal, Bisbe de Roma: uns en escolta dels altres i tots en escolta de l’Esperit Sant”.
La sinodalitat és una experiència de tota l’Església en la qual es reconeix com un poble ungit que camina rere les petjades de Jesús, guiats per l’Esperit Sant per complir amb fidelitat la seva missió. És una experiència que impulsa la jerarquia a viure el seu ministeri amb més proximitat a la comunitat i amb una actitud oberta i disposada a discernir les veus de l’Esperit.
Com transforma això la missió?
Ho transforma tot! La missió no és una tasca exclusiva que ha de brollar de la creativitat del bisbe o dels seus col·laboradors, la missió de l’Església és una obra de l’Esperit Sant, i per fer-la vessa els seus carismes sobre tots els batejats i ungeix els ministres perquè aprenguin a discernir aquests carismes. La sinodalitat no és una democràcia, perquè no es tracta que tots “votin” per un tema o un altre; és un exercici de discerniment que estic segur que enriquirà a poc a poc la nostra tasca evangelitzadora.
Quins reptes ha d’afrontar avui l’evangelització?
El repte més gran per renovar la nostra evangelització és créixer en la consciència que tot cristià “és una missió en aquesta terra”, com va dir el papa Francesc. Cap cristià no pot ser fidel sense compartir l’amor que Crist li ha regalat i l’alegria de ser salvat.
Quan tots els cristians comprenguem que som missioners des del nostre baptisme, quan tot cristià senti la necessitat que altres experimentin l’alegria i l’amor que ell experimenta, llavors trobarem un ardor nou, mètodes nous i camins nous per dur Crist a aquells llocs on Ell vol ser conegut i estimat.
Altres reptes són fruit del canvi d’època que experimentem. L’Església ja no és significativa per a una gran part de la humanitat. El missatge de Jesús sempre serà vigent, però com a Església necessitem trobar expressions noves que facin significatiu el missatge de Déu per a la humanitat.
Som conscients de la importància del primer anunci?
Un dels reptes més grans és passar d’una Església de la cristiandat en la qual es buscava que la societat girés entorn de l’Església, a una Església pelegrina, estrangera en aquest món, afamada per portar la llum de Crist a tots els cors que avui tant la necessita.
Aquest repte només el complirem quan el desig que l’Amor de Crist sigui experimentat, ens mogui el cor per transformar les nostres estructures.
Hi ha sentit de “comunitat” a les nostres parròquies?
El sentit de comunitat depèn molt de la parròquia on et trobes. És molt diferent una parròquia als Estats Units, que a Llatinoamèrica, que a Europa. Em queda clar, però, que desenvolupar el sentit de comunitat, el sentit d’una fe que només es pot viure en comunitat per ser integral i plena, és un dels reptes més grans que avui afrontem. La fe viscuda “des de” i “amb” la comunitat i no només com una experiència personal, és una tasca pendent per a la majoria de les nostres esglésies.
“La fe viscuda ‘des de’ i ‘amb’ la comunitat i no només com una experiència personal, és una tasca pendent per a la majoria de les nostres esglésies”
Què s’espera dels laics?
Els laics són el present i el futur de l’Església. Així com l’Església ha de descentrar-ser per posar Crist al centre com ens ho va demanar el Concili Vaticà II, la missió s’ha de descentrar del ministre ordenat i posar el baptisme al centre; és el do rebut en el baptisme de ser fills de Déu, és el do d’experimentar-nos ungits per l’Esperit, és el do d’ésser alimentats per l’amor de Crist a través de la seva Paraula i el seu Cos el que ha de moure tot cristià, laic i consagrat, a complir la seva missió.
Els laics no són un apèndix de l’Església, han de ser protagonistes no en contraposició del ministeri ordenat, sinó junts, amb la consciència que tots són moguts pel mateix Esperit i per això hem de col·laborar entre tots per complir la missió que Crist ens va encomanar.
Què demana el món a l’Església?
Gran part del món és més aviat indiferent a l’Església, la veu amb recel per tots els escàndols i el que té millor intenció la mira com una comunitat del passat. Amb tot, l’Evangeli que l’Església porta continua sent necessari i urgent per a aquest món i, per tant, l’Església està cridada a renovar-se per continuar significant allò que porta al cor: l’experiència salvífica de l’amor del crucificat i l’esperança de la seva resurrecció.
Ja en la cloenda del Vaticà II Pau VI es lamentava que l’Església s’havia obert per dialogar amb el món, però el món no havia volgut dialogar amb l’Església. Això no treu que la tasca de l’Església continuï vigent, perquè l’Església no és només una institució, sinó sobretot una comunitat ungida per l’Esperit que existeix per continuar testificant la missió de Crist.
Quin missatge vol transmetre als participants al congrés “Inspira”?
Tots tenim inquietuds pel que fa a la missió de l’Església, i ningú no pot tenir la resposta completa. Per això, el fet de trobar-nos, escoltar-nos i reconèixer el pas de Déu a les nostres vides estic segur que ens farà molt de bé a tots i ens permetrà renovar amb fidelitat el compromís missioner que Crist va sembrar al cor de l’Església. Amb esperança i amb goig espero trobar-vos aviat!
