Aquesta Postal es vol fer ressò del discurs del cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, en l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. El títol que he volgut posar, en realitat, és més periodístic que fidel al contingut d’aquesta postal. Però m’ha semblat que una de les frases del president de la Conferència tenia aire de “consigna” o, el que és el mateix, de “l’actitud col·lectiva i personal” que hem d’adoptar en aquesta hora dura, difícil, una mica estranya per a moltes persones i amb un bon grapat d’incerteses sobre les fites finals i els camins a recórrer.

La frase del cardenal que ha atret especialment la meva atenció ha estat: “Els cristians som cridats a mirar el futur amb realisme i, sobretot, amb esperança.” No es podria suggerir millor, ni amb més encert. Tot seguit, l’arquebisbe vol “fonamentar” les seves paraules en aquesta altra frase: “Nosaltres, que creiem en Jesucrist ressuscitat, sabem que no estem sols, creiem que Crist camina al nostre costat enmig de totes les vicissituds de la història personal i global.”

“Realisme”, d’una banda, i “esperança” pel mateix camí. Un realisme que ens faci percebre la realitat tal com és, amb les seves llums i ombres; un realisme sincer, sense imaginacions ni falsedats; un realisme que ens faci sentir bé, tot parodiant el lema periodístic, “el que passa, per què passa el que passa i per què no passa el que ha de passar”.

“Esperança”, és a dir, activitat, treball, deures fets, il·lusions i ideals nobles, en la recerca d’un bé comú que repercuteixi i ens millori a tots. I des de la riba de l’esperança que assenyalava amb força el cardenal: “Algú, amb poder infinit, és al nostre costat, ens acompanya sempre. El seu nom és Jesús, Salvador, Mestre i Amic.”