Els textos originals i les còpies antigues dels llibres bíblics no contenien indicacions de capítols o versets, i ni tan sols separació entre les paraules, tal com era costum d’escriure en aquella època. Amb el pas dels temps es van anar introduint diversos sistemes d’organització dels textos bíblics en seccions, tant entre els jueus com entre els cristians. Aquesta pràctica obeïa a motius pràctics, pensant especialment en l’ús litúrgic.

Tanmateix, la divisió en capítols que se sol usar actualment no va arribar fins al segle XIII. Sembla que fou Stephen Langton, vinculat a la Universitat de París i futur arquebisbe de Canterbury, qui va dur a terme una distribució de la Bíblia en capítols, vers l’any 1226.

Més endavant, el dominic florentí d’origen jueu Santes Pagnino va publicar el 1538 una traducció de l’Antic Testament que ja contenia la indicació dels versets, potser reproduint la que hauria fet alguns anys abans el rabí Natan. Per la seva banda, l’editor i humanista francès Robert Estienne va reprendre el 1551 aquesta numeració i la va completar en els llibres que faltaven, i especialment pel que fa al Nou Testament.

Malgrat les limitacions que pugui tenir en alguns llocs concrets, la divisió de la Bíblia en capítols i versets resulta molt pràctica per citar i localitzar els diversos textos. Va ser universalment acceptada des de finals del segle XVI, i ha arribat fins als nostres dies.