Allò que més s’assembla a la vida de plenitud en Déu —aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades—, el que més s’hi assembla d’entre les coses d’aquest món, és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l’Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar o la beguda, sinó sobretot per allò que el banquet significa per als convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s’està en companyia de qui s’estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres. L’alegria, la joia, el goig que neixen del fet d’estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d’entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida en Déu i amb Déu.
No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d’aquesta experiència. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d’anar-hi, no fer cas d’aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l’Evangeli. Qui, ofegat per les preocupacions d’aquest món, qui, obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d’aquest món, no fent cas dels missatgers del rei que invita a noces, s’autoexclou de la festa.
Però més trist és encara el cas d’aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d’entre nosaltres, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden “Senyor, Senyor”, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l’anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l’esperança, l’anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei al proïsme.
Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar com n’és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces, no ens n’excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.
