Font: Opus Dei

Mn. Jordi Pujol presenta un nou llibre sobre l’acompanyament: “Ser testimonis de l’acció de Déu és una de les coses més boniques”

El sacerdot de l’Opus Dei publica ‘Acompanyar des del cor’, un llibre que reflexiona sobre la vulnerabilitat, el discerniment i els riscos de l’acompanyament espiritual

Jordi Pujol Soler és sacerdot de l’Opus Dei, professor a la Universitat Pontifícia de la Santa Creu, a Roma, i rector del Collegio Altomonte, una residència sacerdotal on viuen mossens procedents de més de quaranta països que estudien a la capital italiana. Al llarg dels anys ha acompanyat nombroses persones i, com a professor i consultor, ha conegut de prop situacions d’abús de poder, de consciència i sexual.

De la seva experiència en l’acompanyament ha nascut el llibre ‘Acompanyar des del cor. Vulnerabilitat, discerniment i esperança’, publicat per Albada. Es tracta d’una publicació on Pujol reflexiona sobre la necessitat d’acompanyar des del respecte profund a la intimitat i als ritmes de cada persona, sense condicionar-ne la llibertat. Així ho ha explicat en una entrevista a Ràdio Estel aquest dilluns 16 de novembre, on també ha abordat els perills que poden sorgir en aquest àmbit i la importància de construir una veritable cultura de la cura dins l’Església. L’autor presentarà el llibre a Barcelona aquesta setmana: dilluns 16 a la Casa del llibre de Passeig de Gràcia a les 19.00 h i el dimarts 17 al Seminari conciliar a les 18.00 h.

Mn. Jordi Pujol Soler, amb el seu nou llibre.

Quines són les claus per fer un acompanyament que ajudi la persona a créixer en llibertat?

Escoltar s’assembla una mica a conduir: tothom considera que ho sap fer bé, però no sempre és així. Moltes vegades, quan escoltem, ja estem pensant què respondrem; tenim la persona etiquetada perquè ens pensem que ja la coneixem, o bé anem amb receptes preparades. Per això, escoltar des del cor i a fons és una cosa que hem de reaprendre. Hi ha molta gent amb talent per escoltar, però també hem de saber com fer-ho perquè l’altra persona pugui donar el màxim fruit i en surti la seva millor versió. L’acompanyament ha d’ajudar a alliberar la persona, no pas a condicionar-la.

Al llibre també parla dels perills que poden aparèixer en l’acompanyament. Quin és el principal senyal d’alerta que alguna cosa no s’està fent bé?

La dependència. Quan una persona, davant de qualsevol situació, sent la necessitat imperiosa de consultar-ho tot amb l’acompanyant, o pensa que no pot fer res sense demanar-li abans permís, hi ha una dependència que no és positiva. Hi ha persones insegures, escrupoloses o que busquen constantment validació. De vegades, això també s’ha de treballar en teràpia. Però hi ha una pregunta que ens hem de fer, tant la persona que acompanya com la que és acompanyada: aquesta relació m’ajuda a créixer o m’està generant dependència? Aquest em sembla el criteri més important.

Afirma que les personalitats narcisistes són especialment difícils d’acompanyar. Com cal abordar aquestes situacions?

Hi ha personalitats amb trets narcisistes més marcats. En aquests casos, cal actuar amb molt de respecte, però també tenir present que és una realitat que s’ha de treballar. La persona que acompanya ha de saber que ha de retornar moltes preguntes. Sovint són persones amb una capacitat de persuasió molt alta, que es converteixen en el centre de tot i que poden oferir versions distorsionades dels fets. Fer-los preguntes és una manera de trencar aquest cercle, perquè, si no, poden buscar una validació que no els ajuda. Això també passa amb les persones que tenen dubtes i demanen que algú els hi resolgui tot. No es tracta de dir-los què han de fer, sinó d’ajudar-los a trobar el camí. Conèixer-nos és un regal i també el primer camí que hem de fer.

Al llibre afirma que dins l’Església es fa mal amb més freqüència de la que ens agradaria reconèixer. L’abús espiritual és especialment difícil de detectar?

En les converses d’acompanyament espiritual, una persona t’obre l’ànima, et demana un consell i et fa partícip d’allò que porta a la seva consciència, de la seva relació amb Déu. Això és entrar en terra sagrada. Per tant, és molt important ser exquisidament respectuós, perquè les ànimes són de Déu. Aquella persona t’està deixant entrar en la part més íntima de la seva vida, en la manera com es relaciona amb Déu.

El perill apareix quan l’acompanyant té una personalitat molt decidida, un cert tarannà autoritari o molta experiència, i acaba dient amb contundència què ha de fer l’altre o què li passa. Per exemple: «Tu tens vocació», «Si no fas això, Déu no estarà content amb tu» o «No et salvaràs». Són afirmacions que es fan en nom de Déu. Quan l’acompanyant ocupa el lloc de Déu, s’equivoca completament. L’acompanyant és un instrument, no pas qui ha de decidir per l’altra persona. Això també és important en el cas dels sacerdots i en l’àmbit de la confessió. El papa Francesc ens recordava que les confessions no han de convertir-se en interrogatoris. Cal saber quan i com preguntar, perquè també es pot ferir una persona en un àmbit molt profund i íntim.

“Hem de tenir presents els riscos i els errors que podem cometre, però també ens hem d’animar”

Malgrat aquests riscos, vostè descriu l’acompanyament com una tasca molt bonica. Què té d’especial aquest ministeri?

És una tasca molt delicada, però també molt bonica. Els sacerdots tenim aquesta missió, com també els laics que fan acompanyament espiritual. D’alguna manera, ets testimoni de les coses tan boniques que Déu fa en una persona. Veus gent interiorment preciosa, que lluita per tirar endavant la família o per afrontar una situació de malaltia. Veus els seus somriures, la seva manera de lluitar i la seva fortalesa. Són coses que moltes vegades ens emocionen, fins i tot als mateixos mossens, quan escoltem les confessions o les lluites de les persones. Per això, hem de tenir presents els riscos i els errors que podem cometre, però també ens hem d’animar: és una tasca molt bonica i, simplement, hem de tenir les eines per no fer mal.

Una de les metàfores que fa servir al llibre és la del pagès. Per què considera que representa tan bé la tasca de l’acompanyant espiritual?

Penso que podem mirar les persones de dues maneres. D’una banda, hi hauria l’“enginyer espiritual”, que tira d’experiència, dissenya, planifica i vol controlar o mesurar-ho tot. En canvi, el pagès és conscient que ell rega i poda, però que no és l’amo del creixement de la planta. La cuida perquè pugui créixer, però no en posseeix el creixement: la cuida, la protegeix i espera.

Aquesta és l’actitud de l’acompanyant. És un tercer que contempla la relació d’aquella persona amb Déu i es meravella del que Déu hi està fent. He vist moltes persones que arriben molt insegures i que, al cap d’uns mesos o d’uns anys, es converteixen en persones amb una gran confiança que els ha donat Déu. Poder ser testimoni de l’acció de Déu és una de les coses més boniques que tenim entre mans.

“L’Església és de Déu, però alhora està molt habitada pel nostre pecat personal i, de vegades, per pecats molt greus que són delictes, com els abusos sexuals”

Al llibre diu que una sola pregunta ben feta, en el moment just, pot fer molt de bé. Però també hi ha situacions en què cal simplement saber estar en silenci. Com l’ha transformat personalment l’experiència d’acompanyar persones, també en situacions de patiment i d’abús?

Al llibre també explico alguns errors que he comès, com voler fer créixer la planta massa de pressa, estirar-la cap amunt, quan en realitat no és així com creix. Escoltar relats de trauma m’ha obligat a preparar-me, perquè no és senzill. Escoltar abusos comesos dins l’Església t’afecta i posa a prova moltes coses. Et fa veure una realitat de l’Església que t’obliga a aprendre a estimar-la també amb aquest pecat a dins. L’Església és de Déu, però alhora està molt habitada pel nostre pecat personal i, de vegades, per pecats molt greus que són delictes, com els abusos sexuals. Tot això m’ha afectat personalment com a mossèn: la meva manera de resar, la meva relació amb la institució religiosa i amb l’Església han hagut de madurar.

Les relacions amb les persones que he escoltat són inoblidables. De vegades plores amb elles i les converses es converteixen en una experiència de sosteniment mutu. Moltes vegades, simplement, es tracta de saber estar en la foscor amb aquella persona, sense necessitat de resoldre la situació, perquè potser no té solució. Pot ser que aquella persona hagi perdut la innocència. En aquests moments, el que cal és ser al seu costat.

Si has escoltat víctimes d’abusos, aquesta experiència et canvia completament. Quan un pare sent parlar dels abusos com una realitat externa, els veu d’una manera molt diferent de quan ha escoltat un bon grapat de relats de persones de totes les edats i condicions.

“Davant de situacions molt serioses i crítiques, l’humor pot ser la sortida més intel·ligent”

Finalment, al llibre també reivindica la importància del sentit de l’humor. Arriba a dir que la capacitat de riure és una de les formes més sanes d’higiene espiritual. Quin paper té l’humor en la vida interior?

De vegades ens prenem massa seriosament a nosaltres mateixos, el que ens passa, els nostres problemes, les nostres reaccions i la nostra manera de ser. Saber somriure davant dels nostres defectes és una forma de saviesa. Crec que el sentit de l’humor és una saviesa superior.

Davant de situacions molt serioses i crítiques, l’humor pot ser la sortida més intel·ligent. Això no vol dir fer una rialla ximple ni deixar de prendre’s seriosament un dolor greu, perquè hi ha coses que no són per riure. Em refereixo més aviat als nusos que ens fem nosaltres mateixos i també als que veiem en els altres. L’humor ens ajuda a punxar aquests globus que de vegades ens fabriquem, quan anem per la vida amb una cara excessivament seriosa. Jo mateix, després d’escoltar algunes persones, em dic: Jordi, tu no tens problemes; de què et queixes? Poder-nos dir aquestes coses i somriure una mica de nosaltres mateixos és molt sa, perquè ens ajuda a recuperar l’equilibri que potser havíem perdut exagerant el dramatisme del que ens passa.

Feu un comentari

×
×