Feia temps que s’esperava el nomenament papal per a l’arxidiòcesi de Barcelona. Acordar un nom per a una seu europea important com és la capital de Catalunya, no és cosa fàcil. Barcelona és una metròpoli que juga a la divisió d’honor de les ciutats del món. És, de fet, una gran ciutat, inquieta i atractiva, culturalment potent i inserida en iniciatives d’ampli respir. Però, en paraules de Joan Maragall, també és una encisera que té molts rostres, autòctons i nouvinguts, entre els quals els rostres dels estrangers, dels mancats d’habitatge i dignitat, dels pobres que corren el risc de ser ciutadans de segona.
Per això calien reflexió i discerniment per part dels qui intervenien en la tria del candidat a ser pastor de Barcelona. L’Església no és una institució assimilable a governs i parlaments. Hi ha, certament, equilibris de forces i legítimes aspiracions en joc, però al final en la majoria dels casos s’imposen les raons estrictament pastorals. Qui busca un pastor, el troba. Un bisbe és cridat a ser un pare que té cura dels molts que el cerquen perquè saben que s’apiadarà dels uns i obrirà la porta als altres. Eixamplarà els braços i es farà càrrec també dels qui potser no el cerquen però que han estat confiats a la seva persona. La imatge viva del papa Lleó, pastor de l’Església, a l’estadi i pels carrers, a la presó i a la basílica de Gaudí, és un magnífic punt de referència.
Fra Octavi, el nou Arquebisbe de Barcelona, va néixer a Tarragona el 1961. Aviat complirà els seixanta-cinc anys. Ha fet estudis de filosofia i teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya (AUSP), i de geografia i història a la Universitat de Barcelona (delegació de Tarragona), ha aconseguit diversos màsters universitaris (UPC, UPF) i té publicacions sobre temes històrics. Va treballar a l’hemeroteca de la Caixa de Tarragona i era membre actiu dels Patronats de Poblet i Santes Creu, quan va decidir entrar al monestir de Poblet, que ja portava al cor.
L’arquebisbe Octavi Vilà és un home d’una profunda finor espiritual que vessa humanitat i seny, que creu en el diàleg i l’intercanvi i que ha treballat sovint per la unitat i la concòrdia, tant a Poblet com a Girona. Monjo cistercenc de cap a peus, el seu lema episcopal és “praesis ut prodes” (“sigues al capdavant per tal de servir”), una frase de sant Bernat de Claravall. Home de cultura, ha viatjat i és un gran lector d’història contemporània i de literatura teològica i monàstica. Home de sensibilitat social, segueix de prop l’itinerari que proposa l’actual Papa Lleó en la seva encíclica Magnifica humanitas, i en general la Doctrina social de l’Església. Admira la figura del Cardenal Vidal i Barraquer com a model de bisbe implicat en el seu temps i el seu país.
Un darrer detall. La besàvia de fra Octavi era Maria del Carme Grau i Vallespinós, germana de Joan Baptista Grau, bisbe d’Astorga, fill de Reus i figura clau com a mentor d’Antoni Gaudí (1889-1893), a qui va encarregar de construir el Palau Episcopal d’aquella ciutat. Ara, el nou arquebisbe serà responsable de continuar, i potser acabar, una de les joies més preuades de Barcelona: la basílica de la Sagrada Família.