“El nomenament d’Octavi Vilà com a nou arquebisbe de Barcelona és una bona notícia per a l’Església amb seu a Catalunya, perquè coneix bé la nostra realitat eclesial i episcopal.” Així s’ha expressat en una entrevista a Ràdio Estel Joan Planellas, arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, un organisme del qual Octavi Vilà és bisbe president de la Comissió Interdiocesana de Litúrgia i del Secretariat Interdiocesà de Relacions amb els Religiosos/es.
Precisament ahir, es van trobar tots dos d’ençà que es fes públic el nomenament d’Octavi Vilà. Va ser en una missa al Sagrat Cor de Girona, que va presidir l’arquebisbe Joan Planellas i va concelebrar el bisbe de Girona i arquebisbe electe de Barcelona.
Ahir va ser al Sagrat Cor de Girona i va tenir ocasió de saludar-lo en primera persona. Com va ser la trobada? Quines van ser les paraules que li va adreçar?
Sí, aquest vespre passat ja estava programat de feia molts dies, perquè són un seguit d’actes que es fan a l’església del Sagrat Cor amb motiu del 125 anys de la seva inauguració. I, per tant, jo ahir al vespre tenia la missa i després també una conferència. Per tant, va ser una bona ocasió de trobar-nos, de compartir. Va ser un acte bastant emotiu i d’íntima comunió eclesial amb l’Església de Girona i concretament amb ell.
“Va ser una bona ocasió de trobar-nos, de compartir. Va ser un acte emotiu i d’íntima comunió eclesial amb l’Església de Girona i concretament amb ell”
L’11 de novembre, memòria Sant Martí de Turs, monjo i bisbe, va ser un dia assenyalat per a l’Església a Catalunya amb el nomenament de fra Octavi Vilà com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ha rebut aquesta notícia?
Crec que és una gran persona. El conec de fa anys de quan jo era professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i ell feia la llicenciatura. Em vaig adonar que era una gran persona, molt intel·ligent, una persona d’estudi. Després, també he pogut anar comprovant que era una persona de pregària profunda; una persona forta i tendra, propera i discreta, ferma i afable. Més endavant, en els primers anys de ser jo arquebisbe de Tarragona, ell era l’abat de Poblet, i vàrem tenir una excel·lent relació. Vàrem parlar moltes vegades de molts temes i de moltes qüestions, cosa que em va permetre anar intuint el que acabo de dir.
“El conec de fa anys de quan jo era professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i ell feia la llicenciatura. Em vaig adonar que era una gran persona, molt intel·ligent, una persona d’estudi”
Com valora la importància d’aquest nomenament per a l’Església catalana?
És una bona notícia per a tota l’Església amb seu Catalunya, perquè coneix molt bé la història, la cultura, totes les trajectòries de la nostra Església, i sobretot dels últims segles. Té un coneixement profund, a vegades sorprenent, de la mateixa història de l’Església de casa nostra. I això és molt important per poder exercir adequadament el ministeri, perquè a vegades potser obviem aquestes coses, però quan entres en un càrrec d’aquest tipus, has de tenir una inculturació molt feta, una inculturació naturalment de la llengua, parlada i escrita, una inculturació en relació amb la cultura, una inculturació en relació amb la realitat social i també amb la realitat eclesial, amb tota la seva història. Per això dic que és una excel·lent notícia o molt bona notícia per a tota l’Església de la Tarraconense, per a tota l’Església amb seu a Catalunya.
“És una bona notícia per a tota l’Església amb seu Catalunya, perquè coneix molt bé la història, la cultura, totes les trajectòries de la nostra Església, i sobretot dels últims segles”
Quins reptes considera que es trobarà al capdavant d’una diòcesi tan complexa i diversa com Barcelona?
Es trobarà amb una realitat molt plural, que en alguns aspectes no és fàcil, però amb la descripció que he fet de la seva persona —ferma i afable, persona d’estudi, pregària i diàleg— jo crec que ho sabrà encarar adequadament, perquè en aquests moments es necessita un diàleg atent, però al mateix temps fer la proposta positiva de la fe en Jesucrist, la proposta positiva de l’Evangeli. És a dir, ser capaç de, amb totes les decisions i amb totes les coses, pensar que el nucli, el centre, és l’objectiu últim de l’Església, que és ser sagrament de Jesucrist, que és fer present Jesucrist en els nostres ambients i a la societat que ens toca viure. I per tant, això ell ho té molt clar.
Com valora l’etapa d’onze anys del cardenal Joan Josep Omella al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona, en un temps, a més, fortament convuls?
Sí, ha estat una època complexa, sobretot als primers temps, quan ell va arribar, amb tota la problemàtica política que hi havia, però jo crec que se li ha de fer un sincer agraïment. Jo he tingut un tracte excel·lent amb ell i això ho voldria fer constar. Li hem d’agrair la seva entrega i el seu servei abnegat a l’Església de Barcelona. Amb aquests contactes que tenia més directes amb la Santa Seu, amb el papa Francesc i ara últimament amb el papa Lleó XIV, que això en moments concrets ens podia ajudar. A nivell més personal, moltes vegades per a mi ha estat com un germà gran, a l’hora de discernir diversos temes. Li he consultat coses i davant situacions concretes que he tingut li he fet una trucada o bé ens hem trobat i li he dit això com ho faries o com aniries i sempre m’ha donat un consell encertat i excel·lent, donada la seva experiència.
“A nivell més personal, moltes vegades el cardenal Omella per a mi ha estat com un germà gran, a l’hora de discernir diversos temes”
Girona tindrà bisbe aviat?
Esperem que sigui molt aviat, perquè no és bona la interinitat. Aquests dos anys i mig que no hi va haver bisbe, vam patir tots una mica. Vam fer el que vam poder. Com a arquebisbe de la província eclesiàstica, vaig mirar de seguir tot allò que em van demanar. Ara serà diferent, perquè en el cas anterior era per la defunció del bisbe Francesc Pardo. Però aquestes interinitats, si s’allarguen, no van bé. Ja Girona en va patir una altra. Recordeu que quan Narcís Jubany va passar de Girona a Barcelona, van tardar més de dos anys, també, perquè fins a l’octubre del 73 no va arribar el bisbe Camprodon. I això no és bo per a una Església diocesana. Per tant, espero que això es tingui molt present i que ben aviat puguem tenir la joiosa notícia d’un nou bisbe a Girona.
“Les interinitats, si s’allarguen, no van bé. Espero que que ben aviat puguem tenir la joiosa notícia d’un nou bisbe a Girona”
