Els dies 18 i 19 de desembre seran dies de festa grossa a l’arquebisbat de Barcelona, que es disposa a rebre el seu nou pastor. L’escollit pel papa Lleó XIV ha estat fra Octavi Vilà. Nascut a Tarragona fa 64 anys, després d’haver estat monjo i abat de Poblet, i bisbe de Girona des del 2024, ara es posa al servei de Barcelona, on continuarà fent efectiu el seu lema episcopal: “Sigues al capdavant per servir”.
Com va viure el dia d’ahir, en què es va fer públic el seu nomenament?
Com bé sabeu, entre que et comuniquen el nomenament i l’acceptes hi ha un termini de 15 dies en què has de mantenir la decisió en secret. Per tant, quan arriba el moment en què ho has de comunicar, en aquest cas, a l’entorn del bisbat de Girona perquè s’ha d’organitzar la roda de premsa i tota la comunicació, el temps gairebé es precipita. Diguem que van ser 24 hores frenètiques. Són els mecanismes que tenim establerts. Amb tot, aquesta pausa de secret també permet d’alguna manera asserenar els ànims. Però, sí, certament, va ser un dels dies més intensos de la meva vida, comparable al 29 de febrer del 2024 quan va ser l’anunci del nomenament com a bisbe de Girona.
El 29 octubre en l’homilia de Sant Narcís vau pronunciar unes paraules que avui cobren un sentit especial: “A cada moment, hem de descobrir quina és la voluntat de Déu i continuar- la, encara que ens costi.” Quin és el primer pensament que li va passar pel cap quan li van comunicar la decisió de Roma? Va sentir aquella “por i tremolor” de què parla sant Pau?
Certament, la primera sensació és ben humana i és la de rebutjar el nomenament, perquè un té un cert esperit de buscar la calma i la tranquil·litat. Després de dos anys i mig a Girona ara començava a conèixer el territori i la seva gent, i el canvi sempre es fa una mica feixuc, encara que potser no tant com va ser-ho el 2024, que era un canvi molt radical de vida. En el moment de pregària a la capella de la Nunciatura, penses que t’has posat en mans de Déu per complir la seva voluntat i interpretes, òbviament, que ho has de fer així a cada moment, en aquest cas a través del papa Lleó XIV. Vaig anar a la Nunciatura el 27 d’octubre i l’homilia de Sant Narcís la vaig escriure tornant en tren des de Madrid i, per tant, sí que hi ha una certa influència del que acabava de viure i algunes frases es poden interpretar en aquesta clau.
“Tinc la regla de sant Benet profundament arrelada al meu interior i és la meva guia espiritual”
El seu nomenament es va fer públic el dia de Sant Martí de Tours, bisbe i monjo. El seu bagatge com a monjo i abat de Poblet, i durant dos anys i vuit mesos com a bisbe de Girona, com l’ajudarà ara en aquesta nova missió a l’arquebisbat de Barcelona?
He tingut diverses vocacions a la meva vida que se sobreposen, no s’eliminen. La primera va ser la vocació universitària d’estudiar Història, que és una disciplina que em continua apassionant. Després va venir la vocació, per temes laborals, de bibliotecari, que en un primer moment no m’entusiasmava però que vaig acabar estimant profundament. I després el procés de la vocació monàstica i de l’entrada al monestir de Poblet. No va ser fàcil, perquè quan ja tens la vida feta fa cert vertigen. El pare abat Josep Alegre, que em va fer de director espiritual en aquells moments fins a l’entrada al monestir, i sobretot després, sempre em deia que em tirés a la piscina, i recordo que jo li preguntava: “I si no hi ha aigua, què passa?” Aquests processos et van ajudant, perquè et van formant. Però sobretot el que m’ha impregnat ha estat la vida monàstica, des de la mateixa formació a novici i junior, i el batxillerat i la llicència en Teologia. També m’ha marcat molt un altre fet: durant els vuit anys i escaig d’abat del monestir, cada diumenge comentava un capítol de la regla de sant Benet. Aquest exercici espiritual i intel·lectual alhora m’ha marcat profundament. Com recordava l’abat de Montserrat, tinc la regla de sant Benet profundament arrelada al meu interior i és la meva guia espiritual.
Quina importància té la centralitat de la Paraula de Déu i de la pregària en el seu ministeri episcopal?
L’espiritualitat de la regla de sant Benet es fonamenta en la centralitat en Crist. Crist com a centre de la vida del monjo, de tota la seva jornada, amb l’objectiu del retrobament en la vida eterna. Com deia habitualment als monjos del Poblet, la professió solemne vertadera la fem el darrer dia quan ens trobarem amb Ell cara a cara. A partir d’aquí hi ha unes eines que són, diguem-ne, privilegiades: la pregària, l’ofici diví, el ritme pausat dels monestirs i el contacte amb la Paraula, a través de la lectio divina, que va ser una gran descoberta ja abans d’entrar a Poblet i que des d’aleshores m’acompanya cada dia i m’alimenta espiritualment. I amb això, evidentment, el treball i l’esperit de servei a la comunitat, entesa com tots els que formem l’Església.
“La tardor del 2017 el cardenal Omella va tenir un paper molt important d’intentar establir ponts i buscar solucions que ens evitessin una situació traumàtica”
El cardenal Omella, en la roda de premsa d’ahir, va definir-lo com un home de comunió i constructor de ponts. Aquest tarannà, que és prou important en qualsevol servei pastoral, com el posarà en joc en una diòcesi tan gran i complexa com és la de Barcelona?
És imprescindible a qualsevol nivell. S’aprèn en la vida monàstica, quan passes a conviure amb una comunitat que no has escollit i que està formada per persones molt diverses. Quan ets abat has de comptar amb cadascuna d’elles i intentar encaixar les peces allà on cadascú se senti millor, però amb un projecte evidentment comú, que és, com diu sant Benet, que tots anem cap a la vida eterna. Això també ho he intentat practicar a la diòcesi de Girona; una diòcesi, com tots sabeu, amb pocs preveres, on cada peça és clau i compta molt. Barcelona té unes circumstàncies diferents perquè és una gran diòcesi, però també aquest esperit de comunió hi ha de ser ben present. També voldria donar gràcies al cardenal Joan Josep Omella. Moltes vegades s’obvia que ell va tenir un paper molt important la tardor de l’any 2017. Va tenir un paper molt important d’intentar establir ponts i buscar solucions que ens evitessin una situació traumàtica. Jo vaig estar en aquests moments molt al seu costat, ajudant-lo i col·laborant-hi, i s’ha de reconèixer la seva gran tasca en aquell moment.
Serà un bon acompanyant i conseller en aquesta nova etapa a Barcelona?
El cardenal Omella és un pastor nat que porta 30 anys de bisbe. Diguem que ho porta en els gens. De vegades amb un tarannà una mica desprès davant la gent, però és un home d’una profunda espiritualitat que ha aportat molt a l’Església de Barcelona particularment, però a tota l’Església catalana. Jo crec que amb ell tindré sempre un bon conseller i un bon recer en els moments de dificultats o de problemes. Amb ell tindré algú al costat que m’ajudarà i m’aconsellarà molt bé.
En els dos anys i vuit mesos que fa que ha estat bisbe de Girona ha fet moltíssima feina. El seu vicari general, mossèn Joan Soler, n’ha fet una síntesi que podeu llegir al Catalunya Cristiana: des de la reestructuració territorial, passant per la potenciació dels laics i l’acompanyament dels sacerdots, fins a la cura especial dels joves i del Seminari. On posaria vostè l’accent del seu servei com a bisbe de Girona?
Posaria l’accent a recuperar aquest sentiment de comunió i de comunitat. Quan vaig arribar a Girona, la diòcesi portava dos anys sense bisbe, amb la seu vacant. El bisbe Francesc Pardo, els mesos que van seguir a la seva renúncia estava greument malalt i, per tant, no podia fer front a moltes coses. Tot plegat va crear una certa situació de desànim. Es feien comentaris de l’estil “no vol venir ningú de Girona”, que si la diòcesi seria suprimida… Hem fet un esforç tots plegats per recuperar el pols, la consciència que som Església, que som presents, que som vius, i això molt especialment en els joves. Una de les primeres entrevistes que vaig tenir abans de ser ordenat bisbe va ser amb la Delegació de Joves, que em van venir a visitar i explicar que una vuitantena de joves havien participat a la JMJ de Lisboa. Era la tercera diòcesi en nombre de participants de Catalunya, i això va ser una gran sorpresa tractant-se d’una diòcesi que des de fora es deia que estava morta o molt apaivagada. Per tant, hem treballat molt aquest aspecte i cal continuar treballant amb els joves de Girona, als quals saludo ben cordialment.
“La diòcesi de Girona com queda? Aquest va ser el primer tema que vaig plantejar al senyor nunci quan em va comunicar que el papa Lleó XIV havia pensat en mi com a arquebisbe de Barcelona”
“Se’m fa molt feixuc deixar-vos.” Aquestes van ser les paraules que va adreçar als diocesans de Girona ahir durant la roda de premsa. El seu nomenament va ser llargament esperat i dos anys i vuit mesos després arriba l’anunci que se’n va. Quin missatge voldria transmetre als seus diocesans? Com va dir el cardenal Omella, podem preveu un “prompte” nomenament del seu successor?
La diòcesi de Girona com queda? Aquest va ser el primer tema que vaig plantejar al senyor nunci quan em va comunicar que el papa Lleó XIV havia pensat en mi com a arquebisbe de Barcelona. Jo espero que a partir del 19 de desembre es buscarà alguna fórmula que sigui relativament viable i que no deixi l’Església de Girona sense un pastor més de manera directa o indirecta, i a partir d’aquí iniciar les consultes i que siguin més ràpides perquè la diòcesi tingui un bisbe tan aviat com sigui possible. És imprescindible per a la tasca pastoral, per tots els projectes que han començat i que molts estan incipients, d’altres estan en un camí, etc. i és important seguir el camí i que el ritme no es trenqui. Confiem en el Senyor que ens pugui donar un pastor ben aviat.
Barcelona i la seva àrea metropolitana tenen una realitat fortament secularitzada i plural. Des de la seva perspectiva, quin ha de ser el llenguatge o la forma d’aproximar-se de l’Església per connectar amb les inquietuds i necessitats espirituals d’aquesta societat?
Això ens ho resumia molt gràficament el papa Benet XVI amb la frase “l’Església proposa, no imposa”. Però proposar vol dir no renunciar a ser presents i a fer present el nostre missatge. La societat molts cops intenta defugir algunes de les preguntes més transcendentals que ens fem en tot moment: qui som, d’on venim, on anem, quin sentit té la vida. Hi ha molta gent que busca respostes, cosa que veiem en l’increment de catecúmens i de gent que demana els sagraments de la iniciació cristiana. És important que nosaltres sapiguem ser-hi presents, acollir les persones que se’ns acosten i intentar ajudar-les a trobar les respostes en Jesucrist i l’Evangeli. Aquesta és l’actitud fonamental. D’altra banda, és molta la gent que va rebre els sagraments en el seu moment i que després s’ha allunyat de l’Església. És un altre front que hem de tenir present per acostar-nos-hi i dialogar. L’Església ha de dialogar amb el seu temps però sempre mantenint-se fidel als seus principis.
“Espero poder anar un algun partit al Camp Nou, òbviament, i també seria un plaer si em conviden al Joventut de Badalona, que és el club que quan era jovenet seguia amb més interès”
Hi ha un gran descontentament social com va queda palès en la vaga general de l’11 de novembre. Davant de reptes com la manca d’habitatge o l’acollida dels migrants, quin paper han de tenir les parròquies i les entitats socials de l’Església, en aliança amb les altres institucions? Recordem que el 16 de febrer la Conferència Episcopal Tarraconense va signar un acord amb el govern de la Generalitat de Catalunya per a la promoció d’habitatge social.
A Girona fa molts anys que es treballa per convertir, per exemple, rectories en zones rurals i algun bloc d’habitatges que pertany a l’Església en pisos d’inserció social, amb uns lloguers més baixos de l’habitual. En petites poblacions que hi hagi tres famílies pot implicar que l’escola continuï endavant, i això és molt important. En el cas de Barcelona, també hem d’avançar en aquest sentit perquè moltes vegades tenim edificis que ens costen de mantenir i als quals és difícil trobar un ús. Em preocupa la situació social. Ahir hi va haver una convocatòria de vaga general amb la demanda del dret a l’habitatge. Després es produeixen fenòmens de violència com vam veure als carrers de Barcelona. Cal estar-hi molt atents i evitar les causes que provoquen aquests fets i intentar evitar que es produeixin. Pel que fa al món de la migració, veiem arribades massives a Ceuta i les Canàries. Recordem que el papa Lleó XIV va visitar les Canàries precisament pel compromís que havia adquirit el papa Francesc. És un fenomen important, són gent que marxa del seu país perquè no tenen possibilitats econòmiques per viure-hi, que es juguen la vida en aquesta fugida, però que nosaltres també aquí hem de racionalitzar els recursos i les capacitats que tenim nosaltres d’acollir.
Durant aquests anys a Girona hem pogut veure la persona darrere el bisbe. Més enllà dels protocols, les reunions i les grans celebracions, quin és el primer gest o la primera cosa que li agrada fer quan arriba a un lloc nou per sentir-se a casa i no perdre el contacte amb el carrer? El veurem al Camp Nou tal com l’hem vist a Montilivi o a Fontajau?
Sí que és veritat que he estat a Montilivi. No sé si he donat gaire sort. Vaig estar a l’últim partit i vam baixar a segona. I també he vist partits de bàsquet a Fontajau, tant de l’equip femení com masculí. Espero poder anar un algun partit al Camp Nou, òbviament, i també seria un plaer si em conviden al Joventut de Badalona, que és el club que quan era jovenet seguia amb més interès. L’objectiu al cap i a la fi és estar a prop de la gent i posar l’accent en la comunió i el sentiment de comunitat de l’Església, aquesta sinodalitat que és el terme que es fa servir actualment.