Més que mai, necessitem una fe que ens faci abaixar la veu i obrir les mans. Una fe que segui al costat del dolor dels altres sense mirar el rellotge, que ens ajudi a reconèixer els nostres errors i ens doni coratge per pronunciar aquelles paraules que de vegades pesen tant: «Perdona’m. Em vaig equivocar. Vull escoltar-te».
Hi ha dies que el món sembla una casa on tothom parla i ningú no escolta. Acumulem raons, aixequem parets i deixem algú estimat a l’altra banda. Aleshores necessitem tornar a Déu amb la humilitat de qui comprèn que també pot fer mal, que també necessita ajuda i que cap certesa no ens dona dret a oblidar la humanitat de l’altre.
La pau comença a prendre forma en aquests espais petits: una conversa que vam deixar pendent, una disculpa sense excuses, una cadira que tornem a acostar a taula. Reconciliar-se demana mirar de cara allò que va passar i tenir cura, plegats, d’allò que encara pot renéixer. Perdonar necessita temps; de vegades comença amb una pregària entre llàgrimes, quan el cor amb prou feines troba les paraules.
Potser la fe és també això: confiar que les nostres ferides encara no han dit l’última paraula. Creure que podem aprendre a tractar-nos amb tendresa. Demanar a Déu que ens acompanyi mentre cadascú hi posa de la seva part.
I que, quan preguem per la pau, tinguem el valor d’oferir les nostres mans per construir-la.