Estem arribant al final de l’any litúrgic i l’evangeli d’aquest diumenge ens fa posar-nos davant la vinguda del Senyor. Quan ell vingui i ens demani com hem gestionat els talents que ens ha encomanat, què li podrem respondre?
Aquesta vinguda del Senyor ens pot semblar llunyana, i ho serà quan arribi la parusia, la manifestació definitiva del Regne a la fi dels temps. Però fins aquest moment, el Senyor ve de moltes maneres i és responsabilitat nostra ser coherents de cor per revisar amb honradesa què estem fent amb la nostra vida.
Déu ens ha donat uns dons, uns valors, cadascú els seus, que gestionem segons la pròpia història, cultura, formació, context… Uns valors que cal posar en joc, que cal fer-los servir i fructificar, perquè estan cridats a donar fruit, a estar al servei de Déu, dels germans i del Regne. No poden ser amagats ni menystinguts, ningú té dret a anul·lar el do de Déu: ni el que hem rebut com a propi ni el de l’altre… Tots som responsables de fer créixer allò que se’ns ha donat: la vida, la fe, l’educació, el valors, el desenvolupament d’una professió laboral, d’uns coneixements, d’una manera traçuda de fer… Però sobretot som responsables de què fem amb l’estimació que Déu ens dona. L’acollim? Ens la guardem? La compartim? L’amaguem? La fem fructificar i l’oferim als altres? La desfigurem? Segons quina sigui la resposta, podrem mesurar com n’és de feliç una persona…
El Senyor és exigent, sí, però mai cruel. Com a la paràbola del sembrador confia en les nostres possibilitats, ens anima a créixer i a donar fruit segons la nostra fertilitat: el cent, el seixanta o el trenta. No ens demanarà més del que podem, però tampoc es conformarà amb menys, com en la nostra paràbola d’avui. I siguin cinc o dos els talents que li tornem, allò important és que siguem capaços de sumar i multiplicar l’amor que hem rebut, que col·laborem amb Déu en aquesta obra constant de tornar al món una mica de la seva bondat originària, que els talents que podem oferir ajudin el nostre món a ser més semblant al pla de Déu.
I què passa amb el treballador que no fa fructificar el talent? La por el paralitza i li bloqueja la vida i la possibilitat de fructificar. “On hi ha por no hi ha amor, ens recorda sant Joan” (1Jo 4,18). Hem de vèncer aquest obstacle perquè el gran pecat no és no negociar el talent, ans no tenir una plena confiança en l’amor salvador de Déu i, per tant, tancar-nos a Ell.
Que un dia, quan ens trobem cara a cara amb Déu, però també quan repassem la nostra vida amb honestedat davant d’Ell, puguem escoltar: “Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”.