Quan parlem de la intel·ligència artificial (IA), el primer que comentem són les seves innovacions formidables en terrenys tan diversos com ara el càlcul, la ciència, l’educació, la salut, la comunicació, l’enginyeria, l’arquitectura, la seguretat o l’art, entre d’altres. La seva aportació per agilitzar operacions fins ara molt pesades és extraordinària. Ara bé, sense adonar-nos-en, estem passant de l’IA dèbil (programes informàtics que controlem) a l’IA forta (programes informàtics que creen pel seu compte, que generen llenguatges que desconeixem, que desobeeixen els programadors humans), de tal manera que l’IA va sortint del terreny de la informació per entrar al del coneixement i fins i tot al de la saviesa, on no té res a aportar, però sí molt a destrossar.
El papa Lleó XIV, en la seva encíclica Magnifica humanitas, ens diu que l’IA no hauria d’esdevenir la torre de Babel del segle XXI. Els seus perills no són pocs: quedar atrapats en el paradigma tecnocràtic; perdre la nostra intel·ligència perquè la deleguem en l’IA; relacionar-nos amb ella com si fos una persona, tot fent malbé la nostra capacitat de relacionar-nos amb els altres, que sí són persones; creure que té poc impacte ambiental, quan en realitat el té, i és immens; delegar en ella la presa de decisions i la responsabilitat; valorar cada cop menys la humanitat i cada cop més la tècnica; hackejar el cervell de nens i adolescents.
No és necessari iniciar una creuada contra la IA, però sí prendre consciència que el centre de la nostra vida i de les nostres institucions hauria de residir en les persones i no en els programes informàtics. Recordem que les màquines estan al servei de l’home, i no l’home al servei de les màquines, tot emulant Mc 2,27.
Davant l’IA, no siguem ni tecnòfils ni tecnòfobs, sinó prudents, tot custodiant la persona humana.