El ritme accelerat de la vida quotidiana sovint ens empeny a caminar de pressa, amb la mirada fixa en el mòbil, que ens marca tasques i hores. Tanmateix, a vegades n’hi ha prou amb un instant fortuït per aturar el temps. De tornada a casa, després de l’escola, escolto cantar a un grup d’infants “un cafecito, riquito, riquito”, “una sonrisa, bonita, bonita”, una lletra del músic Thiago Navarro que també recorda a la coneguda, per una altra generació, “Bonito”, de Jarabe de Palo. La música manté viva la capacitat d’unir persones d’edats diferents a través de missatges de llum, senzillesa i optimisme.
Aquesta cançó s’ha convertit en un fenomen viral a les escoles d’infantil i primària, i es veu que a Catalunya també ha arribat amb força. La melodia no solament ha triomfat a les plataformes digitals, sinó que alguns l’han adoptat com a eina pedagògica. Un dels vídeos més compartits va passar al Col·legi Diocesà del Sagrat Cor de Jesús d’Osca, on el professor Juan González Caballero va interpretar la cançó amb llengua de signes. Promovia així, no només el missatge esperançador de la cançó, sinó que també la inclusió, l’empatia i el respecte cap a la diversitat entre l’alumnat.
És una música d’agraïment per les petites coses del dia a dia que també convida a reflexionar: “No hace falta tener más, hace falta mirar mejor, la felicidad anda escondida”. En una societat que acomula, que corre, els versos conviden a una pausa conscient: “La felicidad no siempre hace ruido”.
Pau Donés ens transmetia un missatge similar a través d’aquella tornada: “Bonito, todo me parece bonito / La faz, la mañana, la casa, la samba / La tierra, la paz y la vida que pasa / Bonito, todo me parece, bonito / Tu cama, tu salsa, la mancha en la espalda / Tu cara, tus canas, el fin de semana”. Ambdós artistes coincideixen en una plenitud que no requereix grans artificis sinó reeducar la mirada per celebrar la bellesa quotidiana.