A Roma, el sacerdot i arquitecte Ercole Ceriani (1951), format al Politècnic de Milà i rector de Santa Maria dei Miracoli, a la Piazza del Popolo, ha impulsat el reconeixement d’aquest temple com a església de referència dels arquitectes italians, oficialitzat el desembre del 2025. A tocar de Santa Maria in Montesanto, tradicionalment coneguda com l’església dels artistes, Santa Maria dei Miracoli vol esdevenir un punt de trobada entre l’arquitectura, l’art i l’espiritualitat. Amb motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, Ceriani i l’arquitecta vinculada a Barcelona, Eleonora Carrano hi han organitzat el cicle internacional de conferències «Gaudí. Arquitectura, art i símbol», amb la participació de ponents catalans i italians.
Cent anys després de la mort d’Antoni Gaudí (1852-1926), la seva figura continua plantejant preguntes que van molt més enllà de l’originalitat extraordinària de la seva arquitectura. Admirat com un geni visionari i reconegut arreu del món per les formes revolucionàries i la profunda espiritualitat de la seva obra, Gaudí s’ha convertit en una icona de la cultura contemporània. Encara més des que, el 20 de febrer de 2026, la Sagrada Família es va convertir en l’església més alta del món i el papa Lleó XIV la va visitar i beneir el 10 de juny del mateix any. Però darrere la imatge que n’ha fixat la història hi ha una vida molt més complexa, plena de fragilitats, pèrdues, incomprensions i dificultats que el van acompanyar l’arquitecte reusenc fins al final.
En aquest marc, el 12 de novembre presentaré la conferència Gaudí, més enllà del mite. Una vida marcada pels obstacles, dedicada a una faceta menys coneguda de l’arquitecte: les dificultats personals que va haver d’afrontar al llarg de la seva vida.
La meva intervenció proposa una mirada biogràfica: no només què va construir Gaudí, sinó també quines vivències i quina tenacitat van fer possible la seva obra.
La vida de Gaudí no va ser, ni de bon tros, un camí de triomfs. Des de petit va patir problemes de salut que li limitaven la mobilitat i li condicionaven el dia a dia. La mort va colpejar repetidament la seva família i el va deixar sense persones molt estimades -als 23/24 anys perd l’àvia, la mare i el germà-. A aquestes pèrdues s’hi van sumar desenganys amorosos, profundes crisis personals el 1894 i el 1911, incomprensions professionals, oposició cultural i problemes econòmics constants per tirar endavant els projectes. Els obstacles no es van acabar amb la seva mort: durant la Guerra Civil espanyola es va destruir una part essencial del seu llegat i, posteriorment, els manifestos i les preses de posició dels anys 1965, 1971 i 1976 van intentar frenar la reconstrucció i la continuació de la Sagrada Família.
Malgrat tot, d’una vida marcada per tantes adversitats en va sorgir una de les obres creatives més singulars de la història de l’arquitectura.
Com s’explica aquesta aparent contradicció? D’on va treure Gaudí la força per continuar creant malgrat els obstacles? I quina relació hi ha entre les seves vivències, l’evolució de la seva espiritualitat i l’originalitat radical del seu llenguatge arquitectònic?
El concepte actual de resiliència ens pot ajudar a entendre aquesta actitud, sempre que evitem els anacronismes i les explicacions psicològiques simplistes. No es tracta d’aplicar a Gaudí, des de la perspectiva actual, una idea que no existia en la seva època, sinó d’examinar com va afrontar les dificultats, com va trobar noves forces i com va mantenir la voluntat de fer realitat el seu ideal artístic i espiritual.
Com s’explica aquesta aparent contradicció? D’on va treure Gaudí la força per continuar creant malgrat els obstacles? I quina relació hi ha entre les seves vivències, l’evolució de la seva espiritualitat i l’originalitat radical del seu llenguatge arquitectònic?
La Sagrada Família és la mostra més clara d’aquesta perseverança. Gaudí hi va dedicar cada vegada més temps i energies, malgrat la incertesa del finançament, la lentitud de les obres i la certesa que no la veuria acabada. El temple va acabar sent molt més que un projecte arquitectònic: un espai on es trobaven la seva recerca de noves formes, la manera d’entendre la natura, la fe i una concepció molt personal del temps: “El meu client (el Senyor) no té cap pressa”.
Ara bé, seria un error interpretar tota la seva trajectòria només a partir de la religiositat dels últims anys. Gaudí també va ser un home del seu temps, immers en els debats culturals de la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. Va saber dialogar amb la modernitat sense renunciar a qüestionar-ne les convencions estètiques i intel·lectuals.
Redescobrir la persona que hi havia darrere l’arquitecte vol dir fugir tant de l’hagiografia com de la imatge romàntica del geni solitari. Vol dir reconèixer la complexitat d’un home en qui convivien el talent, la disciplina, la vulnerabilitat, la tossuderia i l’espiritualitat, no sempre de manera harmoniosa.
Amb aquesta mirada biogràfica, i dins del programa de la Galleria dei Miracoli, voldria contribuir a entendre millor el llegat de Gaudí. Cent anys després de la seva mort, potser una de les lliçons més vigents que ens deixa no és només la seva capacitat d’inventar noves formes arquitectòniques, sinó la determinació amb què va defensar els seus ideals malgrat les dificultats que va trobar al llarg de la vida.
Gaudí. Arquitectura, art i símbol
Gaudí, més enllà del mite. Una vida marcada pels obstacles
Tate Cabré en diàleg amb Orazio Carpenzano, degà de la Facultat d’Arquitectura de la Sapienza de Roma.
12 de novembre de 2026, a les 18.00 h
Galleria dei Miracoli, via del Corso 528, Roma.
