Hi ha tresors que, de tan a prop que els tenim, ens passen desapercebuts i, amb aquest petit article, voldria convidar a redescobrir-ne un que, sobretot per als laics, ha anat quedant al llarg dels segles en un segon pla: la litúrgia de les hores.
El mandat de “pregar sempre sense defallir” (Lluc 18,1) desmantella la idea, que encara avui existeix, que la litúrgia de les hores és quelcom exclusiu i obligatori només per a religiosos i consagrats. Tanmateix, tot batejat està cridat a la pregària constant i l’Església, manifestant el seu caràcter essencialment comunitari, respon a aquest precepte santificant tot el dia, des de l’alba fins a la fosca nit.
El fet d’orar compassadament amb les hores manifesta un desig mutu d’encontre: la voluntat de Déu de voler estar amb nosaltres sense interrupció i l’anhel dels homes de trobar-se amb la divinitat. Quan la comunitat eleva la lloança quotidiana aquesta aspiració compartida es realitza. Cada hora esdevé així un punt d’intersecció entre el temps de Déu i el temps de l’home, entre la iniciativa de l’Amor i la resposta de la criatura.
El chrónos, el temps de l’existència humana, i el kairós, el temps en la seva dimensió “qualitativa”, es fonen, propiciant que la instrucció de resar sense cessar no deixi lloc a l’observança rubricista o que esdevingui una norma purament jurídica. No és un horari que ens lliga, és una cita que ens espera. Ser fidels a la veritas horarum ens fa responsables de ser puntuals a l’hora de celebrar, d’obrir-nos a la Gràcia de Déu.
La potència de la litúrgia de les hores es veu, a més a més, reforçada per la relació que existeix entre aquesta i l’Eucaristia. D’una banda, la pregària horària estén les prerrogatives de l’Eucaristia; de l’altra, la celebració es veu preparada amb la Litúrgia de les hores, ja que gràcies a ella es desperten i augmenten disposicions com, per exemple, la fe, l’esperança o la caritat.
Ser conscients que Déu ens espera a cada moment del dia ens ha d’esperonar a voler formar part d’aquesta veu unísona que no s’atura mai. La pregària no ens allunya del món ni de les responsabilitats pròpies de la vida, sinó que les situa sota una mirada nova. La jornada, doncs, queda presa dins d’una gran lloança comunitària i transformada en part de la història de la salvació. Fer experiència d’un dia que gira al voltant de moments de trobada pot ser una oportunitat per adonar-nos que no es tracta de fer més coses, sinó de fer-les amb Ell.