Jesús comença la seva exhortació entorn dels temps definitius, quan la història mateixa tornarà al seu Creador i es manifestaran els fruits de fe, misericòrdia i esperança que corresponen a una vida viscuda davant de Déu. La paràbola de les deu verges és la crida a vetllar, perquè el Fill de l’home vindrà en una hora inesperada, i serà un moment on es visualitzarà de manera definitiva la nostra real responsabilitat, la nostra real fecunditat espiritual i Déu mateix revelarà la seva glòria en la donació de les virtuts que ens ha fet contínuament.
Jesús ho expressa mitjançant una paràbola molt significativa: les amigues de la núvia esperen l’arribada del nuvi, que triga. L’espera consumeix l’oli que alimenta les metxes de les llànties. Cal estar preparats per a l’arribada de l’Espòs, que es produeix en un moment imprevist. En aquest marc pedagògic del Salvador, l’oli expressa la disposició real i prudent davant la vinguda del Senyor: una preparació interior que no es veu immediatament, però que es manifesta quan arriba l’hora decisiva.
Sant Mateu posa en relleu que, mentre dura l’espera, les deu verges semblen molt iguals: totes esperen, totes tenen llànties i totes s’adormen. La diferència només apareix quan arriba el nuvi. Per això el discerniment no s’ha de centrar únicament en allò que es veu, sinó també en aquella disposició interior que sosté la fidelitat, i que cal nodrir diàriament en la Litúrgia, el contrast personal amb la vida del Salvador i la pregària, com a comunió amb l’Esperit Sant.
La prudència, doncs, no consisteix només a saber què cal fer, sinó a disposar els mitjans necessaris per fer-ho. És una virtut espiritual que converteix la fe en preparació concreta, la llum rebuda en conducta i l’esperança en perseverança.
El judici no és presentat aquí amb cruesa, sinó amb la imatge d’una festa de noces: una invitació a entrar en el banquet de l’Espòs. Però aquesta invitació demana preparació. Un cop tancada la porta, ja no és possible improvisar allò que no s’ha preparat durant l’espera.
La frase “No us conec” ressona, a més, amb l’ensenyament del Senyor en el Sermó de la Muntanya (Mt 7,23). Aleshores no n’hi ha prou amb paraules, títols o aparences religioses. El que importarà és una vida realment disposada segons la voluntat de Déu.