“Agraïments és un projecte que neix de la necessitat personal d’ajudar les persones en el seu final de vida”. Així defineix Remei Capitan, impulsora de la iniciativa, l’origen d’un projecte que acompanya les famílies en el procés de dol a través de cerimònies personalitzades. Després de més de vint anys de trajectòria professional en el sector bancari, Capitan va decidir orientar la seva carrera cap a l’acompanyament de les persones en moments especialment difícils.
La seva formació en dol i trauma, amb un postgrau a la Universitat de Lleida i un màster a l’Institut IPIR de la Universitat de Barcelona, li ha permès aprofundir en aquest acompanyament. La seva proposta parteix d’una manera diferent d’entendre els comiats: no com un punt final, sinó com una oportunitat per retre homenatge a la vida de la persona estimada.
Cerimònies a mida de cada persona
Com explica Remei, les cerimònies d’Agraïments (agraïments.cat) es conceben com a celebracions de la vida. Cada homenatge s’organitza tenint en compte la personalitat de la persona difunta, amb la voluntat de recordar qui era i posar en valor la seva trajectòria vital. En aquest procés, la família hi té un paper fonamental: la cerimònia es prepara de la seva mà i pensant en les seves necessitats.
La mestra de cerimònies, especialitzada en dol, acompanya aquest moment amb paraules serenes i respectuoses amb les creences i l’espiritualitat de cada família. L’objectiu és “oferir un espai per expressar l’estima, compartir records i començar a guarir la ferida de la pèrdua”.
“Les paraules i la música són dos elements essencials d’aquestes celebracions. Les primeres poden ajudar a transformar un moment de tristesa i angoixa en una experiència d’esperança i amor. La música, per la seva banda, és un llenguatge universal que calma, desperta records i manté viu el vincle amb la persona estimada”, expressa la impulsora d’Agraïments.
Trencar el tabú de la mort
Capitan també posa l’accent en la necessitat de parlar de la mort amb més naturalitat. Considera que, amb el pas del temps, la societat ha anat apartant aquesta realitat de la vida quotidiana. Abans, explica, les persones morien a casa i els familiars participaven en les vetlles i en les cures del difunt, com rentar-lo i vestir-lo. Després de la Guerra Civil i durant els quaranta anys de dictadura, aquesta relació amb la mort va anar canviant, fins al punt que sovint s’ha acabat delegant tot el procés a les empreses funeràries i es procura passar pàgina al més aviat possible.
Aquesta distància també es manifesta en la manera com els infants viuen la pèrdua, sovint allunyats dels rituals i dels moments de comiat. Per a Capitan, recuperar espais per recordar i homenatjar les persones estimades és una manera de tornar a donar a la mort el lloc que li correspon dins la vida.