L’arquebisbe de Toledo, Francisco Cerro, s’ha desplaçat aquest dimecres 28 d’octubre fins a la zona zero de l’accident ferroviari d’Urda per acompanyar els ferits i els familiars de les víctimes. L’endemà del sinistre, que ha deixat almenys 68 morts, el prelat ha explicat com la diòcesi s’ha mobilitzat des del primer moment per oferir suport espiritual i material als afectats, amb la implicació de la parròquia d’Urda, encapçalada pel rector, José Miguel Fernández, i la solidaritat dels veïns dels municipis propers. Cerro reivindica una Església propera al dolor, disposada a escoltar i a fer costat a tothom qui ho necessita.
Com està vivint personalment i com està vivint la diòcesi de Toledo aquestes hores de tant de dolor després de l’accident ferroviari?
Ho estem vivint units en la nostra fe, però també en l’esperança, amb proximitat i amb molt de realisme, sobretot envers les víctimes, les persones que han mort, els seus familiars i els ferits. Ahir vaig ser pràcticament tot el matí i tota la tarda a Urda. Vaig estar a la zona zero, al lloc on s’havia produït el xoc de trens. Abans que jo hi arribés, ja hi havien anat els primers sacerdots: els rectors d’Urda i de Los Yébenes, i també el vicari de la zona. Ja hi havia, per tant, un bon grup de sacerdots, primer a la zona zero i després al pavelló on es trobaven els ferits. Les escenes eren colpidores. Realment, està sent molt dur per a tothom, especialment per a les famílies i per a totes les persones que han viscut aquest accident tan terrible, que ha commocionat no solament Espanya, sinó que jo diria que tot el món.
Quines van ser les primeres converses amb les persones afectades i amb els seus familiars? Com es pot acompanyar algú que està vivint una situació tan dolorosa?
Escoltant, escoltant i escoltant. Sempre recordo com s’acostava Jesús al sofriment humà. S’hi acostava amb molt de respecte, escoltant i deixant que les persones es poguessin desfogar. De vegades, poden estar tan ferides que sembla que tot els costa, fins i tot acceptar amb realisme el que ha passat. Per això, nosaltres les hem escoltat i les continuem escoltant.
“Algunes persones ens parlaven de la pregària i de la necessitat d’acudir a Déu enmig del sofriment”
Quins recursos ha posat l’Església de Toledo a disposició de les persones afectades?
Ara mateix me’n vaig a la nostra casa d’exercicis espirituals de Toledo, que tenim oberta. Crec que aquesta nit hi han dormit unes 60 o 70 persones, familiars que estan esperant que els comuniquin notícies. Les parròquies han obert les portes i, especialment, ho han fet els nostres centres d’espiritualitat. Nosaltres entenem que l’Església ha de ser un cor sense portes, sempre obert a tothom i ha de ser present allà on es pateix.
Aquest matí també aniré a l’hospital universitari, on encara hi ha bastants ferits ingressats. Tota l’Església que camina a Toledo s’està bolcant en aquesta tasca. Acabem d’obrir la porta santa de la catedral amb una crida a obrir el cor a tothom, especialment als més vulnerables i als qui pateixen. Ara estem vivint aquesta mateixa crida.
Què li han explicat els rectors de les parròquies de la zona i què ha pogut veure personalment de la resposta dels veïns?
La veritat és que els habitants d’Urda, de Los Yébenes i dels pobles del voltant han respost amb una maduresa cristiana immensa. També em va sorprendre trobar alguns ferits que estaven esperant perquè estaven viatjant amb un familiar i no el trobaven. Enmig d’aquells moments tràgics, també hi ha expressions de fe. Algunes persones ens parlaven de la pregària i de la necessitat d’acudir a Déu enmig del sofriment. Algú explicava que havia estat molt de temps allunyat, però que darrerament havia trobat Jesús en alguna trobada o en alguna experiència.
A Urda hi ha un gran santuari, amb una devoció al Crist molt important a la Manxa i també a Espanya. La Santa Seu hi ha concedit la gràcia jubilar quan la festa cau en diumenge, de manera que es pot celebrar el jubileu d’Urda. El que he vist és un poble bolcat a ajudar: la gent portava menjar i tot allò que podia ser necessari. En un primer moment, fins i tot van anar-hi amb els seus cotxes i van traslladar ferits. L’expressió de solidaritat de la gent és colpidora. S’hi han bolcat des del primer moment.
“En alguns moments, la situació ha estat realment dantesca i molt dura, sobretot al començament”
Quan va tenir les primeres notícies de l’accident, com va reaccionar?
Recordo que el primer que vaig fer va ser trucar al rector d’Urda. Jo estava esmorzant, cap a les nou, i ja s’havia donat la notícia, però encara no en sabíem absolutament res. Quan vam començar a preveure què podia haver passat, el vaig trucar de seguida i ell també s’hi va desplaçar immediatament. Jo ho vaig deixar tot i també vaig anar cap allà. Vaig ser-hi tot el matí i bona part de la tarda, acompanyant la gent i compartint un dolor immens, que no es pot descriure.
Els sacerdots m’explicaven que alguns havien estat al costat de persones que estaven a punt de morir. Em deien que, en alguns moments, la situació havia estat realment dantesca i molt dura, sobretot al començament. En aquells primers moments, però, hi havia molta gent disposada a ajudar les persones afectades.
“Donar Crist també exigeix tenir molt present què necessiten les persones en cada moment”
Més enllà de l’ajuda material, les famílies necessiten suport emocional i espiritual. Com pot acompanyar-les l’Església en moments de tant de sofriment?
L’Església ha de viure allò que el papa Lleó XIV anomena un realisme encarnacional. Ha de ser allà on es pateix. Això és el que hem fet tots: hem anat a la zona zero, hem estat als pavellons, som als hospitals i hem acollit les persones que ho necessitaven. En el fons, el que necessitem és donar Crist. Però donar Crist també exigeix tenir molt present què necessiten les persones en cada moment. Pot ser una abraçada, escoltar-les o plorar amb elles. Els mateixos rectors explicaven que s’han emocionat moltes vegades davant de tant de dolor i sofriment.
També hi ha persones que demanen pregària. No he vist que ningú rebutgés la nostra presència. Saben que som sacerdots i bisbes, però el que he trobat ha estat acollida: persones que ploren damunt la teva espatlla, que t’abracen i que necessiten sentir que ets a prop. Això ens permet descobrir una realitat molt bonica: que l’Església és mare i acull tothom.
“Hem rebut moltes trucades de pastors, bisbes, arquebisbes i fins i tot cardenals que ens volen dir que són al nostre costat”
Això també implica atendre les necessitats més immediates de les persones afectades?
I tant. No podem dir que donem pregària i prou. Estem preparant una eucaristia a Urda, de la qual ja informarem quan sapiguem com es farà. És possible que hi participin tots els bisbes de Castella-la Manxa, centenars de sacerdots i totes les persones que vulguin acompanyar aquest moment.
Quan donem Jesucrist, ho donem tot. No podem desentendre’ns del dolor, de la mort, de la malaltia, dels problemes ni del drama de tantes persones que han perdut els éssers estimats. Com podem mirar cap a una altra banda? Tot això forma part de la nostra vida, del nostre ministeri i del nostre servei a la humanitat.
Per això, no es tracta només de preguntar què ha fet o què està fent l’Església de Toledo, sinó d’oferir allò que té: el tresor que és Jesús. Però, quan donem Jesús, també donem aigua si en necessiten, pa, entrepans i ajuda. Obrim les nostres cases d’espiritualitat perquè moltes vegades tot està col·lapsat.
Els diem: “Aquí teniu casa vostra, teniu una habitació, teniu menjar, teniu acollida.” Poden quedar-s’hi el temps que ho necessitin. Les portes són obertes des del lliurament i la gratuïtat total. Això és el que ha de fer l’Església.
Com valora les mostres de solidaritat dels bisbes i de les altres diòcesis d’Espanya? Han rebut algun missatge del Vaticà?
Hi ha molta gent bolcada en aquesta situació. Ja ens han trucat molts bisbes. Com que el nostre bisbe auxiliar de Toledo és secretari de la Conferència Episcopal, hem rebut moltes mostres de suport. Estic segur que el papa Lleó XIV també és molt present en aquesta tragèdia i en aquest drama tan terrible. Ens farà arribar algun missatge o potser ja ens ha arribat algun comunicat oficial, però ara mateix no ho puc confirmar.
Hem rebut moltes trucades de pastors, bisbes, arquebisbes i fins i tot cardenals que ens volen dir que són al nostre costat, que preguen per nosaltres i que són a prop de les víctimes i de les persones que pateixen. També ens demanen que transmetem aquesta proximitat als familiars.
És una tragèdia que afecta persones de molts llocs, no solament de la zona de l’accident.
Sí. Hem de recordar que entre les víctimes hi ha persones d’altres països i també moltes persones de Madrid, Sevilla i Còrdova, perquè el tren sortia de Madrid cap a Andalusia. És una tragèdia que ens afecta a tots, a Espanya i al món sencer. Ahir, quan era al pavelló dels ferits, vaig passar per una fira i hi havia molta gent que esperava l’autobús per tornar a Madrid, persones que havien viatjat en el tren. Ens vam posar a parlar amb elles i la majoria eren estrangeres, procedents de diferents llocs. M’imagino que anaven a visitar Sevilla, Còrdova o aquella part tan bonica d’Andalusia.
En aquests moments, les diferents diòcesis d’Espanya estan mostrant molta solidaritat, molta proximitat i molt d’afecte envers aquesta realitat. Des del primer moment hem tingut clar que l’Església, en aquesta situació i sempre, ha de ser una Església de portes obertes, de cor obert i, sobretot, propera als qui pateixen. Aquesta és, sens dubte, la nostra missió.
