Fins al 17 de gener del 2027 es pot visitar a l’església de Sant Jaume de Barcelona l’exposició Infància en exili, infància sagrada, organitzada pel Museu Diocesà de Barcelona, Càritas diocesana de Barcelona, l’arquebisbat i la mateixa parròquia de Sant Jaume. Es tracta d’una proposta artística de Jimena Lucas (Uruguai, 1979) que vol sensibilitzar la ciutadania sobre la realitat dels infants que es veuen obligats a abandonar casa seva a causa de la guerra, la violència o altres situacions de vulnerabilitat extrema.
Què significa l’art per a tu?
Reconec que l’art m’ha salvat la vida. Ha estat el suport en totes les decisions que he anat prenent. He estudiat moltes disciplines però sempre amb la voluntat d’aplicar-les en l’art. En aquest recorregut vaig ser mare, i aquesta maternitat m’ha portat al costat del circuit artístic, però només a estones, quan tenia temps perquè els nens dormien o perquè eren a l’escola i jo tenia festa. Ara bé, mai no he perdut el fil conductor entre l’art i jo.
Com l’exili ha marcat la teva vida?
Vaig tenir una situació familiar molt dura i la maternitat va ser com una sacsejada. Fent tractament psicològic vaig descobrir que moltes de les meves decisions, accions i actituds estaven condicionades per l’exili. Aquest procés d’introspecció i d’entrar en el món interior em va donar la clau per entendre que el meu exili era una etapa no superada i que hi havia coses de la meva infància que havia de sanar. Jo tenia 20 anys quan vaig arribar sola a Barcelona. Ni tan sols sabia que la moneda d’aquí era la pesseta, que es parlava català o moltes altres coses d’un món que per a mi era totalment nou, i al qual estic molt agraïda per l’acollida.
Quin missatge vols transmetre amb l’exposició Infància en exili, infància sagrada?
Aquesta exposició vol transmetre el camí del meu exili però també el de moltes persones a qui he pogut entrevistar. Vaig descobrir que teníem moltes coses en comú, i que una d’elles era la infància, que era l’arrel de tot plegat. Una infància que no havia estat atesa en el seu moment i que havia comportat un desarrelament profund. Així va néixer Infància en exili. Un cop es va obrir la meva sensibilitat envers el món em vaig adonar que no només era un tema meu, dels meus veïns i coneguts, sinó que era de tothom.
La mostra aplega 40 escultures a mida real amb forma d’infant. Què hi ha darrere de cadascuna d’elles?
Cada figura té una identitat pròpia perquè la roba és donada per mares migrants, i per això cada escultura té el nom del donant. Però més enllà de l’escultura concreta i del material amb què està feta —ciment i resina—, m’agradaria que el visitant deixés de veure-hi una instal·lació artística per veure-hi una situació humana. Des de les meves posibilitats artístiques vull despertar consciència i reflexió. M’agradaria que el visitant s’obrís i no tingués por de sentir, i que vegi en aquesta exposició el reflex dels infants que pateixen en tantes parts del món: Palestina, el Congo, el Iemen, el Sudan, Veneçuela, Ucraïna… En aquesta exposició hi ha 40 infants, però ja en porto fets 200. La primera escultura que vaig fer és la Jimena nena.
Com comença la teva relació amb Càritas diocesana de Barcelona?
Una amiga que coneix molt bé la meva obra i trajectòria em va proposar de fer una col·laboració amb Càritas en un projecte de migració. I com que la meva feina justament és aquesta vaig dir de seguida que sí. Així, el 16 de febrer del 2025 vaig participar en les Jornades de l’Església de Barcelona per la interacció entre cultures, organitzades pel Secretariat diocesà de Pastoral amb Migrants (“Caminem junts en la diversitat”), Càritas diocesana de Barcelona i la Plataforma d’Entitats Cristianes amb les Persones Migrants. La proposta artística va ser l’elaboració d’un teler comunitari que volia mostrar tot el que suposa la migració, el trajecte que fa una persona des que marxa de casa seva fins que arriba al nou destí. I que és no només un camí físic, sinó també emocional.