Són paraules que repetim diàriament quan resem amb el Parenostre: “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel.” Som conscients del que estem demanant a Déu? No serà que, en realitat, volem que la voluntat de Déu coincideixi amb la nostra? No serà que volem que Déu actuï segons el nostre criteri? Això, en realitat, no és “faci’s la vostra voluntat”. Tampoc no és pensar que tot el que passa al nostre voltant és voluntat de Déu: el mal i la injustícia no ho són. Per això, demanar que es faci la seva voluntat també ens compromet a combatre el mal i a treballar per un món més humà.
Cercar la voluntat de Déu i desitjar que es compleixi és confiar plenament en el seu amor misericordiós, fins i tot en els moments de foscor, i acollir a la nostra vida que qualsevol esdeveniment passa pel nostre bé i la nostra santificació, tot i que en aquell moment no puguem percebre-ho clarament d’aquesta manera.
Lleó XIV, en l’homilia de la canonització de Josep Gregori Hernández i sis sants més, el 19 d’octubre del 2025, ens advertia sobre la temptació de pretendre que Déu actuï segons la nostra voluntat, amb la qual cosa estem convertint la pregària en un imperatiu. La nostra pregària, però, ha de ser de confiança plena, tot demanant llum per poder percebre la seva mà protectora en tots els esdeveniments de la nostra vida i així que tot es vagi esdevenint segons el seu voler. Cosa que, sens dubte, ens proporcionarà més felicitat.
Tinguem en compte que dir “faci’s la vostra voluntat” no significa deixar d’actuar, sinó aprendre a discernir, confiar i comprometre’ns amb el bé, deixant que l’amor i la misericòrdia del nostre Pare ens transformi. I, si en comptes de demanar a Déu que s’adapti als nostres plans, li permetem eixamplar el nostre cor per voler allò que ens condueix a la cristificació?