Potser us resultarà sorprenent: en bona part de l’AT, la mort és vista com el final de la vida i tothom, bons i dolents, va a parar al mateix destí: el Xeol o món dels morts, d’on ningú no en pot sortir. No hi ha resurrecció. Així ho llegim en diversos salms i proverbis, però especialment en llibres com Job o el Qohélet, que protesten davant d’aquesta realitat. Job arriba a preguntar-se quin sentit té néixer si després hem de patir i morir. El savi Qohélet accepta amb serenor la mort, és injusta però no hi ha res a fer i, per tant, convé aprofitar bé la vida, gaudir dels béns que ens dona Déu i donar-ne gràcies.
Però a partir del segle II aC, apareix en el judaisme un corrent apocalíptic, vinculat a la persecució religiosa sota els reis hel·lenistes, l’època dels Macabeus. Llibres com Daniel afirmen la creença en una vida més enllà, joiosa i eterna per als justos i un càstig per als condemnats. La creença en un judici, un cel i un infern, arrela amb força sobretot entre els fariseus. En temps de Jesús, molts la compartien; Jesús la defensa (Marc 12,18-26). Altres, com els saduceus, que només creien en la Torà, no l’acceptaven.
Jesús ensenya que hi ha una resurrecció, un judici, un cel i un infern en molts discursos i paràboles, com la del blat i el jull, el pobre Llàtzer i el judici final. Ell mateix té l’última paraula: ressuscitant després de mort, i apareixent-se als seus.
Els primers cristians van escampant la bona nova de la resurrecció. Així com a l’AT es comença a albirar, tot el NT brolla de l’experiència de Jesús ressuscitat. Trobem paraules profundes sobre la resurrecció a 1 Corintis 15, on Pau compara la vida humana amb una llavor que cau a terra i germina… “Cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen” (1Co 2,9).