“Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d’infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir. Un temps de matar i un temps de guarir, un temps d’enrunar i un temps de construir…” El preciós text de Cohèlet 3 dona algunes claus per entendre el moment en què es troben les comunitats religioses a Catalunya: és temps de replegament, de tancament d’alguns projectes després de dècades, a vegades més d’un segle de presència… Aquest podria ser un temps de foscor i tristor, si no fos per la paradoxa evangèlica: “En la feblesa es manifesta plenament el meu poder” (2Co 12,9).
Per prendre el pols d’aquesta situació el setmanari ha parlat amb diverses congregacions religioses al país que, per diferents circumstàncies, s’han vist obligades a fer un procés de discerniment que les ha portat a decidir tancar alguns projectes. Moltes d’aquestes presències eren conegudes com les comunitats d’inserció en llocs de frontera. De fet, aquesta intuïció venia precedida d’una praxi durant tot el segle XIX, en què moltes congregacions religioses, sobretot femenines, havien anat a compartir la vida i la misèria dels obrers i del proletariat als suburbis de les grans ciutats occidentals… Una opció que es va veure reforçada amb l’impacte de la Rerum novarum, de Lleó XIII.
“Som en un temps en què les persones no es volen consagrar a Déu i nosaltres anem cap a Déu, és un moment molt delicat”, remarca Teresa Miquel i Torrents, amb 95 anys complerts, Germaneta de l’Assumpció de Maria.
