Hi ha obres que, més enllà de la seva bellesa, ens conviden a mirar més enllà. La Sagrada Família és una d’elles. Quan contemplem la seva arquitectura, ens podem preguntar què va moure Antoni Gaudí a dedicar-hi bona part de la seva vida.
Gaudí no va ser tan sols un arquitecte genial. La seva fe cristiana va adquirir un pes creixent en la seva vida i en la seva obra. La natura, la Bíblia i la litúrgia van inspirar un temple que volia parlar de Déu a través de l’art.
Dues frases atribuïdes a Gaudí m’han fet pensar. Quan li preguntaven per la lentitud de les obres, hauria respost: «El meu client no té pressa», referint-se a Déu. I, quan li demanaven qui acabaria el temple, hauria contestat: «La terminarà sant Josep».
Més enllà de l’exactitud literal d’aquestes expressions, hi descobrim una lliçó de paciència i confiança. Gaudí sabia que probablement no veuria acabada la Sagrada Família. Tanmateix, va continuar treballant-hi, conscient que les grans obres sovint van més enllà de la vida d’una sola persona.
No sempre ens correspon veure el resultat final d’allò que comencem. De vegades, la nostra responsabilitat és aportar-hi el talent, l’esforç i la il·lusió, i deixar que altres continuïn el camí.
Generacions de persones, amb els seus donatius i aportacions, han contribuït a mantenir viu aquest projecte. Així, l’obra de Gaudí continua transcendint el seu temps.
Quan penso en Gaudí, recordo que el talent és un do, però posar-lo al servei dels altres és una decisió personal. Per a ell, l’arquitectura era també una manera d’expressar la seva fe.
Potser no tothom descobreix Déu quan visita la Sagrada Família, però la pedra, la llum i la bellesa ens conviden a preguntar-nos pel sentit de la vida.
Gaudí va deixar un temple inacabat i un testimoni que continua viu. Potser la fe, transformada en compromís, treball i servei, pot deixar una petjada que el temps no esborra.